Vacances de tardor

Hola amics,

Des de la darrera vegada que us vaig escriure, el meu camí cap a l'exàmen MIR s'ha dotat de més contingut, i alhora de més realisme. Contemplant fulls i més fulls d'apunts, pàgines i pàgines de manuals, els dies passen i cada cop sóm més aprop.

I és que les dues setmanes anteriors a aquesta, en la que estem de vacances, van ser molt i molt dures. Digestiu és, probablement, l'assignatura més extensa de tot el temari. Dues setmanes d'estudi intensiu i constant no han aconseguit doblegar un manual llarguíssim, ni tampoc adquirir un domini tranquil·litzador en els centenars de preguntes que han caigut dels diferents temes en els últims exàmens MIR. He après a conviure amb la sensació de saber que no puc acabar el temari d'una assignatura, fet del que no estic orgullós, però que és inherent al meu mètode d'estudi; he de guanyar en qualitat i en tranquil·litat el que perdo per altres costats...

Aquesta setmana hem estat de vacances a mitges, preparant els papers per fer la inscripció per l'exàmen i anant-los a entregar a la modesta delegació que el ministeri té a Tarragona. Els papers són, contrariament al que cabia esperar, pocs i fàcils d'aconseguir, sense gaire misteri. El moment de la inscripció no tingué glamour ni racó per les sensacions existencials d'irreversibilitat. Un funcionari, un plec de papers, un segell, i adéu-si-au. Les sensacions posteriors, en canvi, són moltes. Conservaré la meva còpia i la protegiré amb la vida, doncs l'administratiu encarregat de recollir els papers es va fer un embolic en més d'una ocasió, retornant papers que s'havia de quedar o quedant-se l'original d'algun dels documents dels que érem allà fent cua, i no em va inspirar precisament molta confiança. Seguiré amb atenció el càlcul de la mitjana acadèmica, una de les meves grans armes en aquest exàmen, doncs això d'entregar en 4 papers un llistat de les assignatures cursades amb la nota corresponent al costat, esperant que algú amb paciència i encert es posi a fer números, dóna massa marge a la equivocació, em temo que per la banda baixa...

A part d'això, aquesta setmana he descansat tots i cadascun dels dies, llevant-me tard i sortint quasi cada nit, sense grans empatxos, però també amb constància, amb voluntat de posar un punt i seguit en aquest llarg però curt camí. Curiosament, l'atzar ha volgut que aquesta fós la setmana més plujosa del que portem d'any, amb una notable baixada de les temperatures; fer esport a l'aire lliure no és ara tant agradable com era a l'estiu, però això també m'ajuda a comprendre que la tardor ja ha arribat, i amb ella una nova època, de més feina (amb la tercera volta, que començarem dilluns) i possiblement també de més pressió.

I és que la pressió hi juga un paper molt important, en això del MIR. No tant sols la que tu t'hi poses, amb els teus objectius i ambicions, sinó també la inevitable presència de la comparació constant, de la relativització dels teus resultats i del teu rendiment en funció del rendiment dels altres. Els simulacres són, en aquest sentit, la principal eina de mesura; i és que, al fi i al cap, estudiem per fer un exàmen, no per convertir-nos en monjos erudits. I el d'aquesta setmana és un d'aquells que recordaré moltes setmanes.

Vaig començar les vacances amb optimisme, doncs crec haver aguantat bé la segona volta, amb treball intens i constant, productiu, i bons resultats. També hi ajuda el fet que hagin augmentat (una mica) el nombre de places de l'especialitat que més m'agradaria poder fer. Quan això passa, sempre hi ha un simulacre de color rosa encarregat de posar-te altre cop de peus a terra d'una bufetada. I com ho fa? Fàcil. La medicina és molt àmplia, inabarcable.

El resultat és dolent. No molt, enteneume, res de posar-se a plorar. Però talla una tendència, un estat d'ànim, una inèrcia. Quan això passa, reflexiono. Cal fer-ho, per posar les coses al seu lloc i no perdre el seny ni el nord. Cal seguir creient en un mateix, en la validesa del mètode d'estudi. Cal seguir creient en que la constància donarà els seus fruits. I cal ser conscient, alhora, que som dins una mena de joc. El joc consisteix en que l'alumne tingui la permanent sensació que necessita estudiar més, ja que els seus resultats no són prou bons. Aquesta pot ser una realitat o una mentida, en funció dels objectius de cadascú, però costa molt saber en quin dels dos supòsits estem quan l'eina de mesura són uns simulacres hipertrofiats, farcits de preguntes impossibles, que ni amb el llibre davant contestaries. La gràcia, diuen, és que no et confiis, i que el dia del MIR tant sols et trobis mitja dotzena d'aquestes preguntes impossibles, i milloris en confiança i en resultat. No sé si el mètode funciona o no. Suposo que si; res es fa sense motiu. Però el que si us puc assegurar que afegeix un plus d'inseguretat i sufriment als que lluitem per aquest exàmen.

Surts a lluitar en un combat de boxa per a boxejadors de menys de 70 kg, pel qual t'has estat entrenant setmanes senceres, i et trobes un gegant de 2 metres i 140 kg que primer t'acollona, i al final et deix la cara com un mapa, amb ganes de plorar i retirar-te del boxeig per sempre, i dedicar-te a criar conills o a fer ganxet. I és que tu encara no havies entrenat com defensar-te d'un ganxo d'esquerra, i ell et rebenta per aquell costat. La qüestió és que combat rere combat, tu segueixis anant al gimnàs preparant-te, amb molta molta fe, creient en tu mateix. Molt probablement el dia de l'exàmen et trobis davant un contrincant del teu pes, més o menys assequible, al qui poder plantar cara, fent servir si convé els cops bruts que vas aprendre contra el gegant de 140kg.

Tot s'hi val en joc en què de regla tant sols n'hi ha una: "260 preguntes. 5 hores. Un futur en joc. Molta sort."

Fins aviat,