Bones festes i feliç any nou!

Em despedeixo de vosaltres fins l'any vinent. Tornaré a partir del dia 4 de gener de 2008 per seguir-vos explicant les meves aventures en aquest llarg camí cap al MIR que tot just acabo de començar.

Per aquells que tinguin l'exàmen d'aqui 15 dies, de ben segur que aquestes no seràn precisament les millors vacances de Nadal de la seva vida. Tranquils, que segur que ja heu passat la part més difícil, i sobretot molt ànims, que ja li teniu el peu al coll, d'aqui 2 setmanes sereu lliures!

Aprofito per desitjar-vos a tots i totes una molt bona entrada d'any i un feliç 2008. Aprofiteu per descansar, gaudir del temps lliure i agafar forces, que s'acosta un any que costarà d'oblidar. Un any en el que acabarem el rotatori, anirem a Cuba de viatge de final de carrera, farem la festa de la graduació, per fi serem metges i lluitarem per la plaça somiada fent el que de fet ja fa 6 anys que fem: estudiar.

Una abraçada!!

2n simulacre & Urologia

Hola a tots!

Sento haver d'acabar l'any amb una setmana de retard en el meu blog, però no he pogut fer-ho d'altra manera. Ara que sembla que ja he paït els galets, el rostit, els turrons i les neules de xocolata, torno per explicar-vos com ha estat la darrera setmana "laborable" de l'any, ja que, ara mateix, estic de vacances per decisió unilateral...

La setmana va començar amb la impressionant ressaca de l'empatx de neurologia de la setmana anterior. Mentre esdevenia conscient que a classe s'havien dit moltes coses, i que no havia tingut temps de llegir-me ni tant sols un 30% del quadern de CTO corresponent, ja tenia sobre la taula la assignatura següent, urologia. El llibre, en tant que prim i lleuger, augurava una setmana una mica més light que la darrera. Però abans calia enfrontar-se amb el segon simulacre de la història, aquest cop d'un color rosa fluix poc motivador.

Abans de començar, rellotge, boligrafs, aigua, un parell de mandarines, paracetamol i amulets a prop. Una inspiració profunda per agafar ànims, i som-hi. M'hi posava a les 15.30, feia un parell de descansos breus entremig, per menjar alguna cosa i passar les respostes, i acabava a les 20.15h aprox, cansat, però amb ganes de saber com m'havia anat. M'havia deixat unes 15 preguntes menys en blanc, i havia forçat la meva capacitat de deduïr més que en l'anterior exàmen, amb l'esperança de rascar algun punt més. A l'introduïr els resultats, em vaig quedar sorprès del salt que havia fet respecte el 1r simulacre. Salt que, per cert, també han fet tots els meus companys, i si fa no fa en la mateixa mesura, tot i que en alguns casos partint de situacions diferents. Conclusió: per haver fet 4 assignatures i haver-nos-les amb prou feines mig-llegit, prou bé!

De totes maneres, em queda la extranya sensació que, pel simple fet de fer simulacres o fer preguntes MIR, en ocasions s'aprèn més que llegint el temari. Cada cop estic més d'acord que, ara, en 1a volta, el més important és fer les preguntes dels desgloses, allà on hi ha les preguntes MIR d'anys anteriors referents a cadascun dels temes de les diferents assignatures. No us recorda el carnet de conduir, això?

I de la urologia, què us n'he de dir... Doncs que, per primera vegada des que estic a la CTO, he tingut la sensació que preparar una assignatura serà senzill i, el que és més important, rentable. Ens ho va fer un noi jove, que va passar per alt les presentacions, i que ens va resumir la matèria força bé, per ordre d'importància i aportant algunes coses que no figuren al manual, fet que no sempre passa i que fa que tinguis la sensació que anar a classe serveix d'alguna cosa. Vam acabar tot el temari, per primera (i crec que última) vegada, vam fer el descans abans d'hora i tot i així vam marxar a casa més aviat del que estava previst. Mai hagués pensat que diria això, però... Visca la Uro! Quina il·lusió que tenia jo per pujar aviat al tren i ser puntual a Reus per veure el partit... Quina llàstima!

He començat aquest post dient-vos que estic de vacances. Ara mateix si, però us mentiria si no us digués que espero poder posar-me una mica al dia durant aquestes llaargues vacances de nadal i final d'any. Passats els compromisos familiars, me'n vaig a esquiar, o almenys a intentar-ho, i no tornaré fins el dia 4 de gener.

Sprint & Neurologia 2a part

Amb una setmana de retard, torno al blog per explicar-vos com va ser la segona part de les classes de primera volta de neurologia a la CTO. Això va ser el cap de setmana passat, el de la marató de TV3, el de la victòria del Barça a València. En aquella ocasió també serien 6 hores (3+3), però per primera vegada, en un edifici diferent. Dues setmanes abans haviem rebut un mail dient-nos que la classe de neurologia seria a l'edifici que la UPF té annexat a l'estació de França. I així va ser.

Perduts com el primer dia, vam entrar en una mena de sala d'actes de la planta baixa, entrant a mà dreta, just al costat del hall principal. A primera vista semblava que s'estaria prou bé, en aquelles butaques tapissades de color vermell com les dels cinemes. Però escriure 6 hores en una d'aquelles tauletes plegables de plàstic va ser una tortura. Quan portava una hora i mitja ja em feia mal tot! Francament incòmodes, a tota hora millors els bancs de fusta ortopèdics de l'aula de la UPF que haviem tingut fins ara! A més, la calefacció anava a tot drap i estavem tots mig somnolents, sobretot després de dinar; per si fos poc, la pantalla de projecció era petita, quedava lluny, i la pissarra es veia malament. Però un dia és un dia...

La classe va ser, amb diferència, la més dura que portem fins ara. Com que ja haviem fet les generalitats i els ictus, vam abordar temes menys preguntats, però molt diferents entre ells, i les 6 hores se'm van fer eternes, saltant d'un tema a un altre, entre taules de diagnòstics diferencials infumables: un veritable sprint de conceptes i quadres clínics. El professor no va estar tant disposat a la conya ni a l'acudit com el primer dia, però va portar algun video d'algun pacient, cosa que he vist poques vegades des que estudio medicina, i que, a més de distreure'ns breument, també ajuda a centrar-se. Tanta informació en tant poc temps satura a qualsevol, per més interès que s'hi posi. Vaig acabar amb un mal de cap important, bona senyal. He de reconèixer que vaig aprendre menys que el primer dia, però que estic segur que els apunts tard o d'hora em serviran de molt.

M'he descuidat de dir-vos que abans d'entrar, ens van repartir el segon simulacre CTO. N'anem fent un al mes, de moment. Els fem a casa, passem els resultats a un full de paper, que posteriorment ens permet agilitzar la correcció via internet. Just introduits els resultats obtens, al moment, el nombre de preguntes netes (encertades-fallades·0.33); no és fins al cap de dies o setmanes quan saps en quin percentil et trobes, tant dins la teva classe com a nivell estatal.

La pàgina web de l'alumne de CTO és, de moment, molt poc útil. Tenim la majoria de seccions tancades, almenys fins després del 19 de gener, quan els nostres companys d'un any superior faran el MIR. Aleshores, suposadament, tindrem accés a seccions tant anunciades com les tutories dels simulacres, els webcast de les classes, les avaluacions del professorat, els forums de discussió, etc... De moment, la pàgina web només serveix per introduir els simulacres i les autoavaluacions de les assignatures, els resultats comparatius dels quals triguen massa, ja que s'actualitzen moolt lentament. La meva tutora només s'ha posat en contacte amb mi una vegada en quasi 3 mesos. La sensació que tinc fins ara és que anem encaminats, però al fi i al cap, sols. Suposo, i en certa manera espero, que això canvii quan nosaltres passem a ser els protagonistes.

Del partit d'ahir, millor que no en parlem gaire. El Madrid va venir amb els deures fets, molt ben estructurat, amb linies compactes, bones ajudes, jugadors concentrats i letal al contraatac. Els seus centrals van estar molt encertats i casillas va fer un gran partit. El Barça sempre va estar incòmode i nerviós, pressionat, amb molts jugadors poc encertats i massa joc horitzontal. Ens vam acollonir en els seus contraatacs, i ens n'haguessin pogut clavar un parell més. Bojan i iniesta van fer el que van poder, però no es pot jugar 2 contra 11. Ronaldinho, un llaç, i regalat.

Bones festes a tots i totes!!

Fins aviat,

La màgia d'Istambul

Fa uns dies us vaig deixar sols, entre les linies de més avall, llegint les meves aventures amb la CTO i la meva il·lusió per aprendre una mica més de neurologia. Quant ja han passat uns dies des del meu últim post, torno al meu estimat blog per explicar-vos com han estat aquestes petites vacances a Istambul, en el que sens dubte ha estat la primera desconnexió pre-MIR de la meva vida...

Si us he de ser sincer, quan vam comprar els bitllets d'avió i reservar l'hotel, no en teniem ni idea del calendari de CTO. Tot i aixi, vam creure improbable que el dia 8 de desembre, festiu nacional, tinguessim classe a l'academia. Per sorpresa nostra, pocs dies més tard, just al començament del curs de sisè, ens van donar el calendari... I el dia 8 haviem de ser-hi per fer 4 hores de classe, i per si fos poc, de NEURO! Quina mala sort! Però com que les oportunitats són pels valents, unes setmanes més tard, i suposem que per clamor popular, la classe del dia 8 es va suspendre, i les 4 hores de neuro es van recol·locar en altres caps de setmana, convertint les classes de neuro d'abans i després del pont en veritables ossos.

I nosaltres dos, amb ganes d'aventures, ens llevavem el dia 5 de desembre a les 2 del mati per agafar el vol que ens sortia a les 6 cap a Roma i després cap a Istanbul, on vam arribar a les 13h. Ens va rebre un cel ben ennvuolat, amb una mica de pluja i vent, i amb força més fresca que la que m'esperava, i també un grapat de turcs espavilats amb ganes de fotre el pèl als pobres turistes que arriben d'arreu, perduts i amb ganes d'arribar a l'hotel. Amb algun renec, vam aconseguir esquivar-los, i agafar el modern tramvia que ens duria fins a Sultanahmet, centre històric de la ciutat, on teniem el nostre preciós hotelet.

Istambul és una ciutat emblemàtica, estratègicament situada envoltant el bòsfor, just a la sortida del mar negre, amb un encant difícil de transmetre, en part degut al sorprenent encís dels gegants monuments testimonis de la seva història i la calidesa única de la seva gent. Quan forem a Japó ara fa un any vam descobrir que ens agradava tastar cultures diferents a la nostra. Aquella per nosaltres una excel·lent oportunitat de repetir l'experiència.

I així va ser. Evidentment no podiem deixar de veure emblemes com la impressionant església de Santa Sofia, la preciosa mesquita blava, la sorprenent cisterna, l'immens topkapi, l'opulent Dolmabahçe o la majestuosa torre Galata. Però altre cop vam aconseguir sortir-nos del circuit exclusivament turístic i provar engrunes del seu dia a dia, com la seva fantàstica gastronomia, de la que us destacaria, i molt, el börek de formatge (una delícia salada, a mig camí entre la quiche i el pastis, fet de pasa filo replegada com si fos un milfulls amb una textura entre la pasta i la crèpe, cruixent per dalt i amb un farcit deliciós) i el köfte de xai (pilotes de carn trinxada). A més, vam poder tastar autèntics kebabs, el tè i el cafè tradicionals, entre molts altres plats. Vam surcar les aigües del bòsfor fins el seu mateix inici, on vam pujar fins les ruines d'una antiga fortificació bizantina per veure la majestuosa amplada del Mar Negre, per acabar més tard veient la posta de sol davant del Dolmabahçe en el vaixell de tornada a Istambul. També ens vam atrevir a despullar-nos, envoltar-nos amb una tovallola ben fina, i gaudir d'un peculiar i enèrgic massatge tradicional en un bany turc del segle XVI a Çemberlitas.

I com no podia ser d'altra manera, també ens vam deixar portar per la misteriosa atracció de l'immens Gran Bazar, una espècie de mercadillo de tota la vida però a lo bestia. Els venedors poden arribar a ser molt molt pesats, i a mi, que no m'agrada ni tant sols anar a comprar per Reus, em va suposar un gran esforç procurar no perdre els nervis. Pel que fa al regateig, tranquils, que si mai hi aneu descobrireu que és quelcom que us sortirà de dins, ja que la sensació innata de saber que et volen estafar fa meravelles. Amb una mica d'esforç s'aconsegueixen veritables xollos, sobretot en forma de camises i bolsos d'imitació, que a nosaltres ens han mig resolt el sempre complicat tema dels regals de nadal.

Jo de vosaltres aniria al google i m'espavilaria a provar la primera recepta de börek que us caigui a les mans. Deliciós, exquisit. Com viatjar. Com desconnectar. El dolç aroma de la llibertat, del res a fer, de la passejada sense rumb i del cafè quan et dóna la gana.

Fins la propera!