Un diumenge al vespre

Com prova tot?

La darrera setmana, seguint en aquest inici de la nostra 2a volta a CTO, hem estudiat, si és que se'n pot dir així, otorrino. He procurat seguir amb aquesta rutina auto-imposada que a hores d'ara encara he d'acabar d'assimilar del tot, però no ha estat gens fàcil, i he mostrat signes de deserció pràcticament cada dia. L'especialitat, em sembla que jo us ho vaig dir a primera volta, no em va desagradar durant la carrera, però ara m'hi he repensat una mica. Quina setmana més llarga! I això que no m'ho esperava!

Els temes són llargs, amb racons dificils, que no només cal comprendre sinó a més memoritzar, signes i noms propis per tot arreu, a més de pàgines i pàgines de temari mai preguntat però que si està al manual serà per alguna cosa... me l'estudio?. Per arrodonir-ho, una bona dosi d'oncologia a cada tema, i un grapat de preguntes prou dificils als desgloses. A més de descobrir que aquesta era una assignatura més difícil del que m'esperava (sort que tant sols acostumen a caure 5 preguntes de ORL), aquesta setmana he descobert que estudiar ajuda a respondre forces preguntes, però que també pot dificultar força el raonament lògic i directe d'algunes preguntes que a primera volta semblaven senzilles i que ara no ho són. No t'ha passat mai? Alguna vegada, fent algun simulacre, et trobes alguna pregunta d'un tema del que només recordes la frase clau, i la treus correcta. Però si et saps la matèria, comences a dubtar, sobretot si el que ha posat la pregunta és conscient que t'has empatxat d'ORL la darrera setmana, i és prou viu com per barrejar-te en una pregunta factors de risc i tractaments de malalties diferents, sense res a veure, per veure si et fas un nus. I a vegades te'l fas. I et sents ruc. Però l'estudi del MIR és així, suposo (espero, de fet) que això no només em passi a mi.

La classe del cap de setmana va arrodonir la llaarga setmana que us explico. Definitivament, no m'agraden les classes de 2a volta. El professor obvia o pronuncia rapidíssimament el que vas anotar a primera volta, que es suposa que ja domines, i passa a ampliar detalls que sovint tinc la sensació que no són necessaris; potser convindria més tornar a repassar el que realment pregunten, més que intentar abarcar tanta matèria. Tot i tenir un professor diferent d'ORL que a la 1a volta, us he de dir que tampoc va ser gaire millor. Va venir a explicar-nos ORL, i bé, però fent ben poques referències a les preguntes d'anys anteriors, i sense cap taula diferencial ni regla mnemotècnica de darrera hora per ajudar-nos.

En sortir de classe, vam tombar una estona pel triangle de Plaça Catalunya, una costum ja quasi oblidada els darrers mesos. FNAC i Habitat, essencialment. Però el meu cap era en un altre lloc, i més després d'arribar a casa i veure, entrada la matinada, la crònica del concert del Bruce Springsteen al camp nou de dissabte a la nit. Jo hi aniria l'endemà.

Les entrades les teniem des de fa molt, molt de temps, aconseguides per internet amb la suor de tot un matí davant la pantalla de l'ordinador. Us he de reconèixer que mai he estat un fanàtic de la seva música, però sempre n'he tingut 10 o 12 cançons tombant pel reprodutor, i era una oportunitat única de viure un concert memorable en un lloc especial com és el Camp Nou.

Després de fer cua poc més de 15 minuts, vam entrar al camp nou. Molta gent, i això que tant sols eren les 18.30h de la tarda. L'espera es va fer una mica llarga, assentats sobre el plàstic blau re-escalfat que protegia la gespa de l'estadi. Un enorme escenari dominava des del gol sud del camp. Eren les 22.07h quan, 37 minuts més tard del previst, començava el concert. Vestit com sempre, amb texans ajustats i camisa negra de mànigues arromangades, es va posar el públic a la butxaca en segons. La gent de les graderies era tota dempeus a partir de la tercera cançó. L'estadi corejava les lletres, aplaudia amb força i seguia amb atenció cadascun dels seus moviments. Increïblement còmode amb el directe, es va acostar quasi en cada cançó als que eren més endavant, deixant-se tocar, compartint el micròfon, estirant-s'hi a la vora en més d'una ocasió. Tot i no conèixer alguna de les cançons que va tocar, m'ho vaig passar genial. La pell de gallina. Un gran Bruce Springsteen, enèrgic, incansable, espontani, àgil, emotiu i amb ganes de disfrutar i fer disfrutar, en un concert mític, que segur que recordaré per sempre. Va acabar amb un "Barcelona, us estimem. Sempre us portarem al cor. Tornarem!". Genial.

Jo tornaré a Barcelona dissabte que vé. Segur que amb no tant d'entusiasme. Potser no amb tanta il·lusió. Segur que amb la mateixa esperança. Fins aviat!

Petites vacances i 2a volta

Hola amics/amigues!

Vaig deixar-vos a meitat de juny, escrivint-vos just el dia abans de fer aquell darrer examen i acabar la llicenciatura de Medicina. L'exàmen va ser tant sols això, un exàmen, però la sensació al sortir-ne no va ser la habitual. Les respostes correctes ja estaven penjades, i en pocs menys de tres minuts jo i els meus amics ja sabiem que érem, per fi, metges. Com descriure-ho? Tantes il·lusions, esperances i somnis de 6 llargs i intensos anys quedaren resumits en un instant. Recordo que vaig buscar-la i abraçar-la; també vaig abraçar als amics, mirades de felicitat, crits d'alegria... Una mirada al cel; alguna gota de pluja en un ennuvolat dia de juny. Potser no era tal i com m'ho havia imaginat, però hi havia arribat. Vaig trucar a casa per dir-ho; encara no n'era del tot conscient, ni en sóc ara, i suposo que això és perquè encara no tinc pacients a qui poder ajudar vestit de blanc. Alguns dels companys de carrera, davant la manca de metges, ja treballaran aquest estiu; jo procuro no tenir pressa: crec haver escollit el camí correcte, i no em vindrà pas de 6 mesos més...

Feliç, vaig marxar una setmana de vacances al forn andalús, on vaig sintetitzar força vitamina D (sense cremar-me), vaig intentar (sense èxit) intoxicar-me de gazpacho, i vaig intentar enlentir les hores a ritme de piscina, gimnàs, migdiades, poca feina i molt bona companyia. Sabia que la tornada seria molt molt dura. I va ser-ho. En el llarg trajecte en cotxe de tornada, me n'adonava que la tant desitjada setmana de vacances havia volat, i que enfilava el camí cap a un insuportable estiu de confinament domiciliari per estudiar el MIR.

No sé com descriure la inquietud amb la que vaig viure el dia abans, i el primer dia, del meu estudi en aquesta segona volta. En acabar la 1a volta ens van reunir per explicar-nos que ara la cosa anava de debò, que calia estudiar 7-8 hores cada dia i fer els simulacres de forma seriosa. A la habitació, davant el plec de llibres de CTO, vaig dir-me a mi mateix que el millor que podia fer era prendre-m'ho amb calma, pas a pas, sense empatxos ni abusos. Tot i així, no les tenia totes.

A hores d'ara, una setmana i mitja després d'haver començat aquesta segona volta, les coses ja comencen a anar tal i com desitjava. El pes de la rutina diària cau amb força sobre l'ansietat i la indecisió dels primers dies, i poc a poc, la matèria es va estudiant, uns dies millor i uns altres pitjor, uns dies més intensament i d'altres menys, amb pas lent però segur. La planificació ens vé mig mastegada, ja que ens envien un horari d'estudi de 7h diaris força planificat, tot i que he d'admetre que me la readapto com vull, procurant estudiar-me més allò que han preguntat els darrers 3 anys, que no el que preguntaven fa 10 o 12.

Tot i això, fa calor a fora, i per més que m'hi esforci és inevitable obviar que és estiu. Però això és el que toca ara. La setmana passada vaig estudiar traumatologia, una assignatura no especialment complicada, en la que cal tenir clares tres o quatre coses i moltes nocions de generalitats per treure les preguntes. És ara quan me n'adono que els detallets dels llibres de CTO i els apunts de primera volta que abans em mirava i em feien gràcia ara no tenen cabuda en el meu estudi. Intento copçar la idea i quedar-me amb les nocions bàsiques, perquè em temo que al novembre no recordaré amb tanta precisió tants detallets. En aquest sentit, les classes de 2a volta han seguit just la evolució contraria. Els conceptes clars i bàsics de la 1a volta es donen ara per sabuts, i ens dediquem a ampliar temes i veure'n de poc importants, cosa que no m'acaba de fer el pes. Tot i aixi, sempre he cregut que anar a classe i escoltar segur que és millor que no anar-hi...

I amb la inseguretat del novell que fa ben poc que prepara seriosament el MIR, he arribat a avui, divendres dia 11 de juliol de 2008, un calurós dia aqui prop de la costa, després d'estudiar pediatria en aquesta segona setmana i de fer-me abans d'ahir un bon esguinç al turmell dret que em tindrà una setmana amb crosses i lluny de la refrescant olor de la piscina. Demà classe maratoniana a CTO, de 11h fins les 22.30h. El dissabte, com veieu, tampoc tenim vida. Tant sols el diumenge.

Em pregunto si aquest estiu passarà molt ràpid, si arribaré amb forces a la tardor, i ja no diem a l'hivern, i sobretot, si el que estudio ara em servirà el dia D. Però això també m'ajuda a comprendre que no he deixar de viure el dia a dia i, perquè no, disfrutar tot el que pugui de les estones de descans, dels vespres, dels divendres a la nit i dels diumenges, que al fi i al cap són el meu estiu. Perquè suposo que aquella nit de gener, en sortir de l'exàmen, quan miri enrere, tot m'haurà passat molt depressa, igual que la carrera, i no sabré recordar ni valorar aquestes estones en les que, acalorat davant d'apunts i llibres, passava les tardes d'estiu lluitant per un altre somni.