Hola amics,
Tot i la meva recent promesa de procurar escriure més sovint, una vegada més el dia a dia m'ha fet deixar una mica de banda aquest racó de pensaments i reflexions. El darrer mes ha estat estressant com pocs, i això que no ho semblava. L'emoció d'estar a punt d'acabar una carrera com la de Medicina, després de 6 anys de molts esforços, sembla aturar-se en aquest darrer tram final, en el que els dies (i en ocasions també les nits) es fan lents i pesats. Des que a mitjans de maig vam fer la part pràctica de les proves ACOE, la meva primera volta a CTO ha passat a la història. A la nostra facultat no es cansen de repetir-nos que el resultat d'aquests proves compta, i força, per la valoració final del rotatori medico-quirúrgic, i que fer unes bones ACOEs t'obre les portes a pujar la mitjana acadèmica que, al fi i al cap, és un 25% de la puntuació MIR. Fa anys, però, que es dubta que això sigui aixi. Les proves ACOE, tot i que molt ben organitzades i serioses, em van fer sentir un conillet d'indies, un dummie de proves enmig d'un llarg rosari de bones intencions per part de molts estaments per dotar el MIR d'un futur d'un major realisme, amb un pes apropiat de les aptituds pràctiques que ara no es tenen en compte. No en sabrem el resultat fins a mitjans d'estiu, i a més, per carta.
I en aquest tram final, les 2 assignatures de la carrera, aquelles que ens van explicar en una marató insuportable de classes (fins a 8 hores de classe al dia) entre febrer i març, a mig rotatori, i de les que ara ens n'examinem. Molts som els que creiem que tindria més sentit examinar-se abans d'aquestes matèries, i tenir la opció de fer-ne la recuperacíó al juny. Tal i com està muntat ara, almenys a la nostra facultat, un inoportú suspens al juny t'obliga a anar a la recuperació de setembre, amb tota la pressió de saber que, si no l'aproves, no et podràs examinar del MIR després d'un llarguíssim estiu d'estudi diari. A això, a més, se li afegeix el contratemps que, per alguns, pot suposar no poder treballar aquest estiu de metge...
D'aquests dos exàmens, un ja està fet, i l'altre el tenim demà. És un exàmen d'aquells que no saps per on agafar, que llegeixes més que estudies, que és heterogeni en continguts, en professors i en tipus de preguntes, però que, al fi i al cap, és el darrer. L'últim. El final. Després d'aquest, finalment, serem llicenciats en Medicina i Cirurgia. Serem, al fi i al cap, i encara que l'administració no ens hi consideri, metges.
Aquesta tarda seguiré repassant, com procuro fer sempre abans dels exàmens, però amb una estranya sensació, un pessigolleig especial. Per més que, des del passat octubre, jo i molts dels meus companys i amics estiguem viatjant gregariament a Barcelona cada cap de setmana per saturar-nos d'informació i començar a preperar el MIR, crec que és moment d'aturar-se a reflexionar. No vam entrar en aquesta carrera per fer el MIR, per competir cegament, per donar-ho tot per accedir a una determinada plaça mitjançant un exàmen injust en el que t'ho jugues (quasi) tot en 5 hores. Vam entrar a la carrera per ser metges, malgrat saber que el camí seria llarg i dificil; molts també vam fer-ho per instint de vocació, per il·lusió i per ganes d'ajudar als demés.
El MIR és, en aquest sentit, un mitjà, no l'objectiu. Els objectius són dos: en primer lloc, ser metges. I això no succeirà d'aqui llargs mesos, sinó demà. Això serà demà mateix, a la tarda, després del darrer exàmen, quan publiquin la llista de respostes correctes. Una de les il·lusions més grans de la meva vida serà aleshores una realitat. Seré metge. Encara ara no sóc conscient de la importància de tal moment. El segon objectiu serà poder servir, al llarg dels anys, poder ajudar, poder utilitzar el que ens han ensenyat per millorar la vida dels nostres pacients. Al costat de tanta trascendència, el MIR és un engruna de pa, una pedreta a la sabata, i estic content d'haver sabut deixar-lo de banda en aquest tram final de la carrera.
La propera vegada que us escrigui, si tot va bé demà, jo i molts dels meus companys ja serem metges. Encara ens quedarà molt per aprendre, moltíssim. Però haurem assolit un gran objectiu i n'estarem molt orgullosos. Tardarem uns mesos encara en poder vestir de blanc en un servei d'urgències, però, fins aleshores, i sobretot, des d'aleshores, procurarem no perdre la il·lusió ni la vocació que ens ha permès tirar endavant, malgrat les dificultats.
No hi ha res més bonic que decidir el propi futur, fent realitat un antic somni.
Fins aviat!
