Reumato (2a part) & Personatges bíblics (1a part)

Hola amics,

Us deixava el dissabte passat, amb els companys que feien el MIR en ment. A dia d'avui, una setmana després, pràcticament tots ells ja han corregit l'exàmen, des d'avui fins i tot amb la plantilla oficial del ministerio, i ja tenen una idea força aproximada de com els han anat les coses. Com és natural, totes les acadèmies escombren cap a casa, inclosa la nostra. Els professors de l'acadèmia parlen de que aquest ha estat l'exàmen més fàcil dels darrers 5 o 6 anys, tot i que la sensació de molts dels que l'han fet no és ben bé aquesta. Segurament d'aquí dues setmanes el farem nosaltres, així que ja us en donaré la meva opinió, tot i que ja us puc avançar que fàcil fàcil, segur que a aquestes alçades no és...

Deixarem però de banda a aquests valents, per seguir amb el meu relat habitual de les vivències a la primera volta de CTO. Feia dies que no us escrivia, ho sé. Vam deixar-ho amb la primera classe de reumatologia, oi?

La segona tanda de reumatologia era el dia M, el passat 19 de gener, al mati; per primera vegada, en una aula diferent de l'habitual, a la planta baixa de la UPF, al costat del famós bar que nosaltres malauradament sempre trobem tancat. En aquesta ocasió la segona part de la reumatologia em va agradar força més que la primera. Potser era que ja hi anava més mentalitzat, no ho sé. Suposo que l'horari de mati hi va ajudar força. Mantenir la concentració durant tantes hores suposa més esforç del que sembla, i sempre resulta més fàcil a primera hora que no quan ja és fosc: jo sempre he estat dels que comença a badallar quan només són les nou del vespre... Cal, però, reconèixer l'esforç i la paciència de la professora, que va aguantar estoicament hores i hores de classe sense que decaigués la seva voluntat de fer-nos més fàcil una matèria abstracta per definició.

En acabar la classe de reumatologia, i després de dinar en mitja hora escassa al pati de la UPF (sorprenentment brut de botelles buides d'estrella, com si algú hi hagués anat a fer botellot), vam estrenar unes sessions de "casos clínics" amb la mateixa professora de Reuma. Van ser dos casos, el primer un TEP i el segon un politraumatitzat, en un format més desenfadat i força més interactiu que les classes habituals, sense seguir preguntes tipus test; em va recordar els seminaris de casos clínics que feiem amb el Dr. Castro a la nostra petita facultat. Suposo que la introducció del format "cas clínic" en les preguntes de l'exàmen MIR força a les acadèmies a anar-ne introduint algun que altre al llarg de la preparació per curar-se en salut, no fos cas...

I aquest cap de setmana, el del trist empat a Bilbao, tocava tornar a agafar el cotxe per sotmetre la ment a 5 hores d'intensa hematologia, una assignatura que durant la carrera no semblava difícil, però que va acabar sent-ho, i que a hores d'ara encara ho és més. De professor, el senyor de posat seriós, to solemne i pentinat enrere que ja va venir a la nostra facultat a cantar-nos les virtuts de CTO quan feiem 5è. Tota una institució dins l'acadèmia. De fet, és conegut entre els alumnes de CTO com el messíes, ja que sembla que, gràcies a ell, veus la llum en una matèria gens amena.

Abans de la hemato, però, dues hores de la nostra primera tutoria MIR, un espai de dues hores dedicat a resoldre dubtes sorgits durant la realització o la correcció del simulacre anterior. Com que no hi havia massa cosa a comentar, perquè si no estudies no pots tenir dubtes, el títol de la sessió va ser, més aviat, Com afrontar un exàmen de cinc hores de forma intel·ligent i Tècniques estadístiques basades en exàmens d'anys anteriors aplicades a la resolució de preguntes sobre les que tens dubtes o, senzillament, no en tens ni p*ta idea. I és que, contràriament al que pugueu pensar, algunes preguntes MIR difícils es poden respondre sense saber de què t'estan parlant. Això no és tant senzill com sembla, i a més no fucniona sempre ni molt menys, però una fracció de punt pot marcar diferències en aquesta cursa desigual, i mai se sap.

I després, les 5 hores de classe... La hematologia, tot i que també en part clínica, és la cara més analítica i dicotòmica de la medicina. La majoria de preguntes no presenten casos clínics, sinó hemogrames, percentatges de reticulòcits i de blastes, i cal tenir les idees molt clares per saber situar-te entremig de tantes classificacions artificials i abstractes que, per acabar-ho d'adobar, canvien cada dos o tres anys. L'estil de donar classe del professor era molt particular, presentant quasi totes les malalties en forma de diagrames sovint dicotòmics de diagnòstic diferencial, en un to sorprenentment monòton i serè, increïblement segur del seu discurs, com si l'hagués repetit deu mil vegades, deixant mínim espai al dubte o a l'ambiguitat. Aquest tipus de discurs va provocar-me, en aquell moment, son, molta son; però d'altra banda, va fer possible uns apunts completíssims que de ben segur agraïré el dia que em miri la matèria a fons.

I a les 23h, després de fer cua en un xiringuito de kebabs aprop del carrer de la marina, cotxe i cap al sud. Arribava a casa vora la 1 de la matinada.

La setmana vinent, més hematologia. Més personatges bíblics. Més emocions en aquest llarg camí cap a Ítaca.

Una abraçada,

Oftalmo (& Co) & Aquest dissabte

Hola gent,

Ara feia uns quants dies que no passava pel blog a escriure-us les meves aventures en la encara incipient primera volta de CTO, en les primeres setmanes d'aquest nou 2008. Vaig escriure fa uns dies per donar ànims a tots aquells que ara estan a menys de 48h de l'exàmen MIR del 2008. Jo havia fet oftalmologia a la CTO just el dia abans, però volia dedicar el meu primer escrit a aquesta colla de valents que ara mateix els deuen tenir "per corbata". Intento no pensar en com em sentiré jo d'aqui tot just un any quan, a aquestes hores, estigui davant el meu propi exàmen després de tantes i tantes hores d'esforç. Nerviós segur. Alleujat? Concentrat? Il·lusionat?

Com us deia, el dia abans d'escriure el meu darrer post varem ser a Barcelona per fer una mica (bastanta) oftalmologia, en la que va ser una de les classes més ensopides del que portem de 1a volta. D'entrada ja vaig començar el dia malament, arribant tard a la seu de CTO. Només entrar i veure tots aquells esquemes de la via visual i el còrtex visual occipital a la pissarra ja vaig pensar que aquell seria un dia dur. A més, no em va quedar més remei que seure en una d'aquelles incòmodes cadires de plàstic amb una petita taula adosada al reposabraç dret (es diu aixi en català?).

El professor va explicar força bé la matèria, esforçant-se per fer-la entenedora i fent èmfasi en el que més pregunten, però no va ser gens amena ni entretinguda, factors d'igual importància en tota classe que superi les 2 hores de durada. Va ser una classe profitosa per una banda, i un conyazo al més pur estil conferència, de l'altre. Per fer justicia direm, però, que el manual d'aquesta assignatura està especialment ben orientat i que resulta molt eficaç per resoldre sense problemes les preguntes dels desglosses i els simulacres. Tot i que mai m'ha apassionat, no sembla que la oftalmologia hagi de ser el nostre gran cavall de batalla...

Això d'oftalmologia va ser, però, fa dos caps de setmana, perquè el cap de setmana passat, tocava fer esport a CTO Barcelona. Com a bons corredors de fons que som, tocava marató CTO, primera edició, amb el primer simulacre live de la 1a volta (de 10.30h a 15.30h) i posteriorment 6 hores de reumatologia per acabar de rematar-nos (de 16h a 22.30h, amb mitja horeta de descans).

En primer lloc, us haig d'admetre que no té res a veure fer els simulacres a casa que fer-ne un a la seu de CTO. Era un simulacre de 1a volta sense més importància, però la gentada, la incomoditat dels bancs, els petits sorolls, etc... van fer d'aquella una experiència totalment diferent a les que havia viscut fins aleshores. A part d'això, crec que el simulacre era més difícil que els dos anteriors, cosa que no em va ajudar a fer-me sentir gaire còmode. Tant de bo el següent em vagi un xic millor. De totes maneres, ara he après a valorar la importància que té no jugar el partit a casa. Caldrà entrenar també aquest aspecte, ja que l'exàmen no el podré fer a la meva habitació, amb la delícia que ma germana petita em vingui a veure cada hora per preguntar-me si ja he acabat els deures i per fi puc anar a jugar amb ella...

De les 6 hores de Reumato, què us n'he de dir que no us pogueu imaginar. Després del simulacre estava fos, i la tarda prometia ser llarga, sobretot quan a la introducció, la pròpia professora ens deia que probablement l'odiariem després del que ens anava a explicar. Els minuts es van fer eterns, però val a dir que ella va fer un gran esforç per transmetre'ns els punts més importants, malgrat ser conscient que s'enfrontava a un públic esgotat, que en la última hora majoritariament no li prestava gaire atenció. Tots tenim un límit. Aquest proper cap de setmana, més reumatologia.

Per cert, que quan éren les 22.30h i sortiem de CTO, sense haver vist pràcticament la llum del sol d'aquell dissabte 12 de gener de 2008, a mi encara em quedava una hora i mitja de cotxe per arribar a casa, d'on havia sortit a les 7.20h del matí. Vaig quedar-me adormit a la 1.30h de la matinada. A un any del MIR, això és força de voluntat i la resta són tonteries.

Per acabar, una vegada més, molts ànims als que fareu l'examen aquest proper dissabte. No desespereu ara que ja sou a tocar del vostre objectiu. Segur que, com deia la cançó, tot anira bé.

Una abraçada,

PD: La imatge de l'encapçalament, la mateixa que podeu trobar a la columna de la dreta d'aquest blog, és la paraula esperança escrita en kanji tradicional japonès (kibou).

Un últim esforç!

Bon any nou a tots i a totes!

Després d'aquestes assaborides vacances de Nadal, sense exàmens de gener per primera vegada en 6 anys, vull dedicar aquest primer post de l'any 2008 als soferts companys que faran l'exàmen MIR d'aquí tant sols 13 dies. De ben segur aquestes són hores molt dures per tots ells.

Ells veuen, però, la llum al final del túnel, la tenen pràcticament a tocar. Saben que d'aquí 13 dies tot haurà acabat, i que unes bones i merescudes vacances els esperen. Tant de bo l'exàmen faci justícia amb tots ells, i que l'esforç de tantes i tantes hores d'estudi hagi valgut la pena, i els permeti obrir-se camí i lluitar per l'especialitat somiada.

D'aqui dues setmanes, doncs, passarem a ser els següents aspirants, els propers a superar la prova. Tot just acabem de començar a caminar, no veiem cap llum perquè encara no som al tunel. Però portem anys sentint parlar d'aquest tunel, i ara ha arribat el moment d'anar-lo a trobar.

Que aquest poema titulat "If", de Joseph Ruyard Kipling (1907), serveixi per aixecar la moral dels afortunats que, pràcticament sense saber-ho, són a tocar de la victòria després de mesos de dura lluita.

Si pots dur el cap ben posat sobre les espatlles

Quan altres el perden i a més te'n culpen;

Si pots confiar en tu quan tots de tu dubten,

Però tenir compte de llurs dubtes;

Si pots esperar sense que et cansi l'espera,

O suportar calúmnies sense pagar en la mateixa moneda,

O ésser odiat sens donar cabuda a l'odi,

I no per això semblar massa bo o massa savi;

Si pots somiar sense que els teus somnis et dominin;

Si pots pensar sense que els pensaments siguin la teva meta,

Si te les pots veure amb el Triomf i el Desastre

I tractar per igual aqueixos dos farsants;

Si pots tolerar que els brètols

Tergiversin la veritat que has expressat,

I la converteixin en trampa per a babaus,

O veure enrunada l'obra de la teva vida

I ajupir-te i reconstruir-la amb velles eines;

Si pots fer un lligat amb tots els teus guanys

I llençar-los al caprici de l'atzar,

I perdre'ls, i tornar a començar des de zero

Sense que surti ni una queixa dels teus llavis;

Si pots posar al servei dels teus fins cor, entusiasme i fortalesa, fins i tot exhaurits,

I resistir encara que no et quedi res, tret de la Voluntat, que els digui: "Endavant!";

Si pots dirigir-te a les multituds sense perdre la teva virtut,

I alternar amb reis sense perdre la senzillesa;

Si no poden ferir-te amics ni enemics;

Si tots compten amb tu, però no massa;

Si pots omplir l'implacable minut

Amb seixanta segons d'esforç agosarat,

Teva es la Terra i tot allò que hi ha,

I, més encara: seràs home, fill meu.

Una abraçada,