Por & Neurologia 1a part

A mi mai m'ha agradat la neurologia.

Després d'una setmana en la que he acabat el meu rotatori pel servei de Pediatria, he arribat a dues conclusions: en primer lloc, que els nens són encantadors, meravellosos, fascinants, des d'un punt de vista tant mèdic com humà, sobretot com més petits són; i en segon lloc que, malgrat això, no crec que estigui fet per ser pediatre. Per arrodonir la setmana, he estat dos dies k.o. per una gastroenteritis vírica de la que us estalviaré els detalls. Efectes col·laterals de la convivència amb tanta canalla, què hi farem.

Entre les bronquitis, l'exposició del final del rotatori i la meva gastroenteritis, he arraconat novament, i a desgana, els llibres de CTO. I això que aquesta setmana calia fer el cor fort, oblidar la derrota moral que vaig patir en ORL de la setmana anterior, i encarar amb moltes moltes ganes la neurologia, una assignatura d'aquelles que poques vegades entra per osmosi. Avui divendres pràcticament no he tingut temps ni de llegir-me les primeres tres pàgines, i demà m'he de llevar vora les 5 del mati per tenir temps d'esmorzar, agafar el cotxe, recollir parents i amics, i anar fins a Barcelona, perquè la classe ens comença a les 8. Si la força de voluntat dongués punts al MIR... Només de pensar el fred que farà demà a aquelles hores del mati...

I pensant, pensant, m'he posat a pensar en la Neurologia, una de les assignatures que més amors i odis desperta, sovint sense terme mig, que a mi mai m'ha fet el pes i que ara mateix veig com una muntanya que he d'escalar, uns 15 punts que hauré de lluitar de valent... I perquè no m'agrada la neurologia? Doncs no sé perquè, aquesta és la qüestió. Mirant-ho fredament, m'hauria d'agradar i molt. Però potser la clau de la qüestió és que ningú me l'ha fet mai atractiva...

És clar que és feina de cadascú descobrir allò que li agrada, però cal admetre que sóm en molts aspectes, sinó quasi bé en tots, àmpliament influenciables per aquells que ens envolten. Com a estudiant, és fàcil que t'agradin aquelles assignatures que, malgrat complexes, són explicades amb lògica i que, com si fossin rondalles, queden retingudes en la memòria quasi sense voler-ho. Sempre duré molt bon record de la nostra facultat, però sempre em quedarà l'espina clavada de saber que la neurologia ens la van explicar malament, que ens la van dibuixar avorrida, monòtona, gens lògica i poc científica, i sóc conscient que això va influïr molt negativament en la meva afinitat envers aquest camp de la medicina.

Tinc davant una oportunitat única de millorar els meus coneixements en neurologia i intentaré no desaprofitar-la, més enllà de procurar encertar més o menys preguntes MIR. Em podrà faltar temps, destresa o habilitat, però no me'n falten pas ganes. Sé que és una assignatura complexa; només demano una nova oportunitat.

I és que a mi sempre m'ha agradat la neurologia.

Una abraçada,

Els sentits & Otorrino

Bon dia!

Aquesta ha estat la setmana més llarga, i alhora més curta, del que porto de temporada. Entre el rotatori de Pediatria, la guardia a Urgències, les xerrades de la Marató, encàrrecs diversos i companyia, aquesta setmana he batut el meu rècord personal de poca dedicació a la CTO. Sóc conscient (i aixi ho espero) que hi haurà setmanes millors i setmanes pitjors, i que no sempre podré acabar de mirar-me una assignatura abans de les classes... Hauria de poder, però a vegades resulta quasi impossible.

I és que, a part que aquesta setmana, com les anteriors, he tinguit poc temps "lliure", el manual d'otorrinoloringologia (la especialidad que cuesta de pronunciar) també hi ha col·laborat. Sense cap mena de dubte és el més espès i pitjor orientat dels que m'he llegit fins ara. Si fins ara us havia comentat que el material de CTO era excel·lent, aquesta n'és una excepció flagrant. El text és llarg, ple de detalls i noms tècnics, i en cap moment s'esforça en resumir o sintetitzar allò que és més important o allò que és més preguntat. El primer capitol del manual, Otologia, concentra quasi 1/3 de tot el llibre, té desenes de punts claus i molt poques taules. S'ha de fer un esforç considerable, doncs, per intentar resumir les diferents patologies i anotar només allò que és clau o, evidentment, allò que ja s'ha preguntat anteriorment. I això demana temps, cosa que jo no he tingut aquesta setmana.

La classe d'ahir, en aquest sentit, no va ser gaire diferent. El professor d'O.R.L., vingut de bons hospitals de Madrid, va fer una explicació molt correcta i centrada, demostrant ser coneixedor de la matèria i, molt probablement, excel·lent metge. He de destacar que ens va incloure videos en la presentació, cosa que encara no haviem vist a la CTO i que va ajudar força en el capítol dels nistagmus en el vertigen; malgrat això, va seguir en la linia del text del que ja us he parlat. Molta matèria, poc sintetitzada, fent poca èmfasi en els diagnòstics diferencials, etc... La prova del que us estic comentant és el 30% d'abstenció aproximada que es va registrar en tornar del descans que sempre fem entremig de les lliçons. O es que feien el Barça?

I és que, ben mirat, la O.R.L. sol tenir 5-6 preguntes al MIR. I som molts els que creiem que amb un bon coneixement de les quatre proves exploratòries bàsiques, les otitis i les seves complicacions, els càncers de laringe i poca cosa més, aquesta assignatura quedaria prou ben resolta. Es clar que cal ser més exhaustius en la primera volta, o almenys intentar-ho, però no fins al punt de saturar la capacitat d'atenció, no trobeu?

Queda doncs al calaix encara buit de matèries per seguir madurant. No sé quan, però, tindré ocasió de seguri-la mirant, perquè ara vé la Neuro, que segur que també ens dóna guerra. Malgrat l'experiència amb la O.R.L., estic content de veure que no m'he desanimat gaire. Cada cop sóc més conscient que aquesta és una carrera de fons, i no un sprint fins al dissabte. La paciència és la mare dels ous. Cuideu-vos!

276 llunes plenes & Derma

Com us prova el fred?

Ha vingut massa de cop enguany, no trobeu? Fins fa dos dies s'estava bé amb màniga de camisa al carrer, i de sobte, fot un fred que pela. Fins i tot ha arribat a glaçar algunes nits aqui, arràn de costa. El canvi d'hora també hi ha ajudat, es clar. Ara es fa fosc a quarts de sis de la tarda, després de dinar amb prou feines tinc temps de pujar a l'habitació i mirar per la finestra, que el sol ja és a prop de l'horitzó. Amb el que m'agrada a mi poder anar a córrer a quarts de nou del vespre en un dia qualsevol de juliol...

I amb el fred, he complert anys. En concret 23, el passat dia 17 de novembre. Un dia que no vaig poder assaborir del tot perquè va conicidir, que estrany, amb nou dissabte a CTO Barcelona. En aquesta ocasió, Dermatologia. Havien anunciat que alguns trens tornarien a la normalitat, però a Renfe no sabien res dels trens que venien de les comarques de Tarragona. No ens la vam voler jugar i vam anar-hi en cotxe per arribar puntuals abans de les 9h del mati. I és que viure fora de Barcelona, en segons quins casos, és equivalent a no existir...

Dermatologia, una assignatura increïblement extensa i complexa a la carrera, però monòtona i força assequible pel MIR. Amb prou feines me'n vaig llegir el 30% abans de la classe. I un cop allí, de professor, una cara un xic coneguda, d'algun retall de diari. Ens va explicar la derma el que va ser número 1 del MIR l'any 2004, ara resident del Clinic, un noi jove que sobtava per semblar una persona normal. Tot un tòpic fet realitat. La classe, més semblant a les de la carrera que a les que anteriorment ens havien donat a la CTO, passant molts temes per alt i centrant-se en els temes més preguntats, amb menys dosis d'humor que en dies anteriors. Malgrat això, molt correcte i seriosa. Vaig acabar amb mal de cap. Bona senyal, almenys en el meu cas...

6 hores de classe després, i un cop apagada la gana amb l'enèssim entrepà del matí, m'asseia cansat al cotxe de tornada cap a casa. I autopista avall, el sol prop de l'horitzó, taronja, cegador... El dia m'estava passant massa ràpid. Sort que en arribar a casa m'esperaven els regals dels que m'estimen i un sopar en un acollidor restaurant darrera mateix de la Catedral de Tarragona. Boníssima la Fondue. I ja en tenia 23.

Aquesta setmana vinent, la tercera setmana del meu rotatori pel servei de Pediatria, les meves primer xerrades de la Marató 2007, i Otorrino, una assignatura que no em va desagradar gens durant la carrera, resumida en manual semblant en gruix al de Derma. I una setmana menys pel nostre viatge del pont de la constitució a Istambul.

Abrigeu-vos i agafeu paraigües. Fins aviat!

Pediatria 2a part & Primer simulacre

Bona nit!

Aquests dies m'està costant mantenir el ritme. El rotatori per pediatria m'absorbeix tots els matins, i algunes tardes; per si no fos prou, porto força cansament acumulat de setmanes enrere. Això no és excusa però, per oblidar-me del blog. Cada setmana dic que procuraré escriure-hi més sovint. A veure si aquesta vegada puc complir-ho...

La setmana passada era la darrera que dedicàvem a pediatria. La matèria era poc extensa, i la vaig poder acabar abans que arribés el dissabte, i amb ell, una nova jornada de classes CTO a la Pompeu. En aquesta ocasió val a dir que les classes se'm van fer un xic més curtes que el cap de setmana anterior. Vam abordar patologies menys preguntades, amb força calma, deixant sense comentar alguns temes del manual. Això vé sent força habitual entre els diferents professors que fins ara hem tingut: molts prefereixen dedicar més temps a explicar temes essencials ara, i deixar altres temes més complexos i menys preguntats per més endavant, en segones o terceres voltes... No se'ns acumularà la feina, després? Més ben dit... No se'm acumularà?

De totes maneres, la clau d'aquest dissabte no era la segona sessió de pediatria sinó l'entrega del primer simulacre tipus MIR, un quadern més doble del que m'esperava, de 260 preguntetes de no res. I no és un exàmen MIR, sinó tipus MIR. Que quina és la diferència? El segon concepte inclou, a part de preguntes MIR antigues, preguntes disenyades per CTO altament susceptibles de sortir en propers exàmens. Aquestes, diuen, són les més abstractes i dificils.

I dilluns, armat de coratge, amb certa il·lusió quasi incomprensible, fins i tot per mi mateix, vaig fer el simulacre, el primer de molts. Em va costar 4h i 40 minuts i un mal de cap considerable acabar l'exàmen. Al vespre, em feia respecte introduir els resultats a internet per accedir a la correcció. I si no m'havia anat bé? I si no era el que m'esperava? Què era el que jo esperava?

I després de la correcció, el resultat: un numero. Per a mi, una nova, abstracta, freda i traïdora manera d'avaluar el coneixement i l'estat d'ànim d'un estudiant. Sens dubte, el primer de molts. El primer pas, amb més valor simbòlic que altra cosa.

I aquesta setmana vinent, Dermatologia. La cosa millora. Fins aviat!!

Pediatria i disbarats, 1a part

Bona nit!

Ara feia dies que no escrivia al blog, espero que em perdoneu. En ocasions el cansament acumulat m'agafa per sorpresa i em desborda. La setmana passada vaig començar a llegir-me el manual de Pediatria, no massa extens i força entenedor. La matèria, com vé sent habitual durant aquestes primeres setmanes de la 1a volta, no m'apassiona, però s'entén bé i no es fa massa pesada. La matèria sovint queda resumida en taules de diagnòstics diferencials i poca cosa més.

La classe ens la va donar un pediatra madrileny d'uns 35 anys d'edat, més seriós que els que hem tingut dies enrere, que va utilitzar molt poc per no dir gens les preguntes de classe, però que en canvi va demostrar haver donat aquella mateixa classe desenes de vegades. Quatre coses clares i alguna taula de diferencials, i ja en teniu prou que això és la primera volta. Per cert, el bon home va arribar 35m tard, per culpa de retards en el pont aeri i en l'entrada a la ciutat...

Que com vam arribar nosaltres a Barcelona? Doncs en tren. Si, teniem sed d'aventures el dissabte, de bon matí... El trajecte que habitualment es fa en aprox 1h35m actualment ara es fa en unes 2h40m aprox, havent de canviar de tren a Sant Vicenç de Calders. Mai m'hagués pogut imaginar que aquesta situació, a priori considerada excepcional i eminentment temporal, s'allargaria tant i tant. Avui llegeixo al diari que en tenim per estona, almenys fins a finals de novembre. A mi ja em molesta perdre una hora més per trajecte 1 dia a la setmana (i amb tot el que això suposa en quant a despertar-se més aviat, haver de canviar de tren, suportar la incomoditat d'un llarg trajecte amb un tren de rodalies, haver d'utilitzar el metro un cop a Barcelona, etc...). No entenc com la gent que viu a la perifèria Sud de Barcelona pot aguantar aquest calvari cada dia. Si aquest fos un pais normal, la gent ja hauria sortit al carrer a exigir solucions i s'hauria forçat la dimissió d'aquesta ministra tant espavilada que tenim. Es clar que la situació actual és el resultat de la deixadesa de molts governs anteriors que han invertit poc al nostre pais, però la gestió de les obres és pèssima i la manca de previsió i les presses són més que evidents. Tot plegat, més propi d'una república bananera que d'un pais europeu.

I ja que tinc el diari a les mans, continuo llegint. Llegeixo que avui el borbó s'ha passejat per les colònies espanyoles del nord d'Àfrica, reavivant el colonialisme més ranci i estèril. Ara que aqui se'n discuteix la seva figura va a despertar suports allà on pot; se les deu veure magres... També llegeixo la última que ha soltat en Schuster, que també déu n'hi dó. Covard.

I a partir de demà, un xic més de pediatria. El cap de setmana que vé se'ns donarà el que serà el primer simulacre de molts. Ja ens tremolen les cames. Algú assegura que treurem notes negatives. Aquesta és la última oportunitat de fer-se enrere.

Fins aviat!!