L'hora de la veritat!

Creia que se'm faria més difícil, però al final ha estat quasi una decisió natural. Passava un minut de les quatre de la tarda d'avui divendres dia 23 de gener de 2009 quan, a 24h de l'inici de l'exàmen MIR, m'he dit a mi mateix que ja n'hi havia prou. I això que aquests dies enrere m'havia fet una llista de coses a les quals volia pegar un cop d'ull ràpid per darrera vegada el darrer dia, però no ha estat així, finalment. He posat punt i final a quasi 7 mesos d'intens estudi fent les assignatures del bloc de miscel·lània, i llegint-me l'examen de l'any passat, el qual hem tingut temps de repassar-lo de dalt a baix 25 vegades al llarg dels darrers 12 mesos.

La veritat és que si fa un temps m'haguéssiu preguntat com m'imaginava que em sentiria el dia abans del MIR us hagués assegurat que increïblement nerviós. I no és pas així. A hores d'ara em sento cansat. Molt cansat. Estic tranquil, en el sentit que sé que m'hi he esforçat moltíssim, i que els resultats que fins ara he obtingut han estat bons. Sóc conscient però, que demà he de ser capaç d'estar concentrat per poder demostrar tot el que he après. I per això necessitaré serenitat i tranquil·litat, un parell de qualitats que demà a les 16h de la tarda aniràn força cares als voltants de la UPF...

L'exàmen de demà no m'espanta, però li tinc molt de respecte. Estic desitjant veure per on em surtiran i què em preguntaran, tot esperant que sigui el més semblant possible al que m'he estudiat, i a la manera com m'ho han preguntat fins ara als 24 simulacres que hem fet a CTO. I si no és així, i si és diferent, i si em trobo amb coses que no he estudiat, confio estar concentrat i poder utilitzar aquest sentit comú MIR acumulat al llarg de tants simulacres impossibles.

A aquestes hores, com veieu, tot són bons auguris. Ara, a casa, a 24h de l'exàmen, confio molt en mi mateix i en les meves possibilitats, perquè sóc conscient de la feinada que he fet i de com m'han anat les coses fins ara. Suposo que demà això no ho veuré pas tant clar, però és inevitable. Això és al que hem vingut a jugar, i ara ja és massa tard per fer-se enrere...

I al sortir, després d'abraçar-me amb els que han aguantat al meu costat tot aquest temps, i sobretot després de veure la felicitat als ulls d'ella, a sopar i a disfrutar de la primera nit de diversió sense res a fer l'endemà al matí en molt molt de temps. I quan el cos se m'adormi al tren a trenc d'alba, tornant cap a casa, i els nervis no em deixin clucar l'ull, desitjaré amb totes les meves forces que, a l'introduïr els meus resultats a l'ordinador aquell mateix matí, la nota que surti a la pantalla reflexi, ni més ni menys, el que m'he esforçat i el que he treballat tot aquest temps. Espero poder somriure i alliberar-me de tanta tensió d'una vegada per totes, i venir aqui a explicar-vos com ha estat el nostre examen MIR.

Molta sort a tots aquells que, com jo, demà lluitareu a mort per un somni.

Fins aviat,

Una nit per somiar

Vaig dir-vos que totrnaria per aqui almenys un parell de cops abans de l'examen del proper 24 de gener. Començo a complir avui la meva promesa de no deixar de banda aquest racó, en una de les poques estones lliures que aquest impossible repàs final em deix...

Aquesta nit deixo enrere un any que difícilment oblidaré. Ha estat l'any en el que he acabat la carrera, i en el que ho he donat tot, al llarg de 6 mesos, en l'estudi del MIR, però també ha estat l'any en el que he viscut moments irrepetibles al costat dels que aprecio. La nit de la nostra graduació. El viatge de final de carrera a Cuba. Les tardes amb ella, procurant parlar de qualsevol cosa menys del que ens angoixa.

Estic convençut, però, que aquest any que d'aqui a poques hores començarem serà el nostre any. El MIR ja és tant aprop que costa no veure el que hi ha més enllà. Després de tantíssimes hores, després de tantes il·lusions, i alguna que altra decepció, s'acosta la hora de la veritat. A aquestes alçades crec poder-vos dir que no li tinc por. Respecte si, és clar. Però no pas por. Tant sols espero estar concentrat, ser conscient de tot el que he treballat per arribar a aquell moment, i ser capaç de demostrar-ho en cada pregunta, donant-ho tot fins al final. El que queda ara és més aviat qüestió d'actitud i de creure en un mateix que de memoritzar més i més coses.

Ja veieu, que a menys de 4 setmanes de l'examen, un es posa transcendental a la que pot. I és que avui és la nit de cap d'any. Avui és una nit per sortir i disfrutar, desconnectar i agafar aire pels pocs dies que queden, que de ben segur passaràn volant.

Si us he de ser sincer, no recordo quin desig vaig demanar l'any passat mentre m'intentava empassar els 12 grans de raïm. Enguany el desig el tinc molt clar, ara només em falta no atragantar-me amb el raïm o una cosa semblant. Voleu dir que el futur depèn d'aquest gest? No ho crec. Però jo ho intentaré, no fos cas. Qualsevol cosa, perquè la sort es sumi al meu costat en aquest tram final. És l'únic que encara em manca.

Que tingueu un molt bon any 2009. Una abraçada i fins ben aviat!

Recta final

Aquesta vegada no em repetiré, com en altres ocasions, explicant-vos que el MIR i les seves escasses estones lliures em tenen massa atrapat com per venir a aquest racó tant sovint com havia previst, com desitjaria.

Aquestes darreres setmanes han estat les més dures des que m'hi vaig posar. Les assignatures més importants han anat caient, una rere l'altra, sense quasi temps per respirar. Infeccioses, cardio, pneumo, i ara nefro. Fins i tot quan estàs davant pàgines tant i tant importants costa fer fora el cansament, espolsar la son i oblidar les ganes de sortir i assaborir una mica d'aire fresc...

En aquestes setmanes he anat acumulant temes d'aqui i allà, racons de grans assignatures que no sóc capaç de descartar però a les que tampoc tinc temps per dedicar. El meu estudi lent i pausat, dedicat, fins i tot redundant, ja us vaig dir que tenia els seus avantatges. Serà el moment el que només me'n deix veure els inconvenients. Em conec, i sé que no descansaré tranquil fins haver-los pogut estudiar. En aquest sentit, la setmana anterior a aquesta, on tocava miscel·lània, em va permetre acabar pneumo i fer-li mal a la cardio, però caldrà tornar-hi, com a infeccioses. Aquesta setmana, des de dilluns a la tarda era conscient que no podria acabar nefro. Avui és dijous i ho corroboro.

Potser és aquest un dels aspectes que més m'ha sobtat de la preparació del MIR. Tothom em deia que seria diferent a la carrera, que s'havia acabat això d'estudiar depressa i corrents, a última hora. I jo no ho veig per enlloc. Crec que d'entrada, el plamtejament no és el correcte. No se'ns pot proposar, en un calendari d'estudi, fer les glomerulonefritis en 3h d'una tarda, després d'un matí esgotador de fisiologia renal. Jo no sóc capaç de fer-ho. Tinc la sort, però, de ser-ne conscient des de fa mesos, i jugar amb altres cartes...

Aquesta és, per cert, la darrera assignatura que ens queda per estudiar. Demà a la tarda, quan tanqui el llibre com cada dia, sabré que tant sols queden 6 setmanes per l'exàmen, i que d'ara endavant tant sols tindré la oportunitat de repassar els temes més importants. Saber que queda tant poc m'encoratja a seguir donant la poca energia que em queda a aquestes alçades; el meu objectiu és encara lluny i em crec capaç de donar més, de demostrar allò que he après.

El darrer simulacre que vam fer aquest dissabte a l'acadèmia em va guanyar la partida, i això que ara feia setmanes que no ho feia. Vaig encaixar-ho bé, potser perquè es fa difícil posar-se tanta pressió a sobre. El proper serà millor, penso; a aquestes alçades, sense temps per aprendre gaire més, el millor que puc fer és mirar-me a mi mateix i intentar corregir els meus errors.

A partir d'ara, repàs, tutories i simulacres. Res més. Cel·lebro haver arribat on sóc mantenint la calma, la il·lusió i les ganes de seguir lluitant. L'exàmen és aprop, vindré aquí a escriure almenys un parell de vegades més abans d'entrar a aquella aula, i espero seguir confiant en les meves possibilitats aleshores. I si les forces em fallen, llegiré aquestes paraules, escrites un fred dijous de desembre, quan n'estava fart d'estudiar i només podia pensar en el que vindrà després.

Novembre

El temps que feia que no venia a aquest racó de pensaments i reflexió és la millor prova que ha arribat la tardor, i amb ella el fred, la pluja, la foscor a les sis de la tarda i la tercera volta a CTO.

De fet és una tercera volta a mitges, i sobretot, amb presses. Un experiment nou d'enguany que prometia força quan ens ho van explicar, però que no fa tanta gràcia quan t'hi has d'enfrontar. De fet nosaltres seguim amb la nostra 2a volta habitual, dedicant-li unes bones 7hores al dia. Aquestes setmanes anteriors hem estudiat Endocrinologia, Psiquiatria, i Estadística, per exemple. El que canvia és que, quan creus que el dia s'ha acabat (són dos quarts de set de la tarda, a fora és fosc, i estàs lògicament cansat) toca treure la pols a assignatures que ja has estudiat, de la mà d'un test de tercera volta que pretén repassar, en forma de preguntes breus, els aspectes més importants dels diferents temes.

Ja us dic que sobre paper la cosa pinta bé. Però la realitat és una altra. El cansament acumulat al llarg de tot el dia fa dificil concentrar-se en el repàs a aquelles hores de la tarda, fet que s'accentua si has de repassar ossos com la Neurologia, per exemple. Es fa estrany adonar-se de la fugacitat dels coneixements que creies haver assolit, i que amb el pas de les setmanes s'han difuminat com si res, llegint amb curiositat moltes coses que et semblen noves però que curiosament han estat escrites i resumides amb la teva lletra, fins i tot subratllades.

La meva moral, però, a aquelles hores de la tarda, ja no està per gaires històries. Ja us comentava feia algunes setmanes que em costa seguir l'apretat ritme d'estudi d'algunes setmanes, sobretot en assignatures importants, perquè sóc conscient que a major velocitat, menor capacitat de retenció d'idees a mitjà termini. Així que quan són les set de la tarda, hi ha més ganes d'acabar que d'altra cosa. Tot i així els meus repassos tampoc s'allarguen tant. Si convé deixo d'estudiar la segona volta abans, a les sis, i repasso una mica fins les vuit, hora màxima tolerable en la que dic prou. I és que podries estar-t'ho mirant i remirant hores i hores, però em convé desconnectar. Quan tota la familia és a casa, preparant el sopar, arriba la meva hora de canviar-me i sortir a la recerca d'activitat física i relacions socials. Això és especialment notable en aquesta època de l'any, quan es fa fosc a les sis de la tarda. A les vuit és negra nit, fa fred, i m'invaeix la sensació d'estar sortint de matinada...

La sensació global, però, és que els dies passen a poc a poc, i les setmanes ho fan volant. Estudiar ja s'ha convertit en una veritable rutina, amb un horari quasi automàtic i natural. Els dissabtes a CTO Barcelona es van esvaïnt i cada cop tenim l'exàmen més aprop. Aquesta setmana vinent, per exemple, es publica la llista provisional d'admesos, un tràmit sincerament poc emocionant, en el que desitjo que no se'm doni cap sorpresa. Ja veurem quina és la informació que publica el Ministerio, tot esperant que no calgui presentar-hi cap reclamació, el que seria una veritable pèrdua de temps.

Així que, com us deia, l'exàmen cada cop és més aprop. Això és així des del dia que vam començar la carrera, ho sé, però la sensació és cada vegada més especial. Ja hi ha moltes assignatures que hem estudiat i repassat, classes que no es repetiràn, simulacres que no tindrem la oportunitat de tornar a repassar. Tot i així, ens queden quatre grans assignatures per fer, que són Cardio, Pneumo, Infeccioses i Nefro, on tinc l'esperança d'esgarrapar els punts que encara em fan falta. Anem pel simulacre número 17, ens en deuen quedar 5 com a molt; és hora d'aprofitar-los per evitar sobresalts el dia de l'exàmen real.

La preparació per l'exàmen MIR no està resultant exactament com m'esperava. Convé estudiar, i molt, i de forma molt estructurada i sistemàtica, per evitar descuidar detalls, i evitar perdre's en informació innecessària. Però alhora és una constant lluita contra els alts-i-baixos d'un mateix i de l'entorn, entre els somnis i la realitat, entre la voluntat i el cansament. Hi ha dies horribles, quan véns d'un simulacre decepcionant, i t'enfrontes amb un temari dens i inabarcable. Et sents incapaç, lluny de la teva meta; creus estar fent quelcom malament, diferent de la resta. Hi ha dies en els que et sents millor, quan véns de simulacres més assequibles, i t'enfrontes a matèries més dèbils. Hi ha dies en els que, esgotat, ho engegaries tot a la merda. Lluitar contra aquesta sensació és dur, però alhora necessari. Cal seguir caminant.

Vindran ara setmanes duríssimes, com aquesta propera, on estudiarem Cardio tot repassant Digestiu. De ben segur que vindràn més simulacres hipertrofiats que em minaran la moral i em tiraran per terra els somnis. Tot i ser-ne conscient i anticipar-ho, sé que això probablement passarà. Però intentarem aguantar el temporal, seguint treballant, i creient que l'esforç del dia a dia donarà els seus fruits. No estic sol fent el camí. I els somnis s'han de perseguir...

Vacances de tardor

Hola amics,

Des de la darrera vegada que us vaig escriure, el meu camí cap a l'exàmen MIR s'ha dotat de més contingut, i alhora de més realisme. Contemplant fulls i més fulls d'apunts, pàgines i pàgines de manuals, els dies passen i cada cop sóm més aprop.

I és que les dues setmanes anteriors a aquesta, en la que estem de vacances, van ser molt i molt dures. Digestiu és, probablement, l'assignatura més extensa de tot el temari. Dues setmanes d'estudi intensiu i constant no han aconseguit doblegar un manual llarguíssim, ni tampoc adquirir un domini tranquil·litzador en els centenars de preguntes que han caigut dels diferents temes en els últims exàmens MIR. He après a conviure amb la sensació de saber que no puc acabar el temari d'una assignatura, fet del que no estic orgullós, però que és inherent al meu mètode d'estudi; he de guanyar en qualitat i en tranquil·litat el que perdo per altres costats...

Aquesta setmana hem estat de vacances a mitges, preparant els papers per fer la inscripció per l'exàmen i anant-los a entregar a la modesta delegació que el ministeri té a Tarragona. Els papers són, contrariament al que cabia esperar, pocs i fàcils d'aconseguir, sense gaire misteri. El moment de la inscripció no tingué glamour ni racó per les sensacions existencials d'irreversibilitat. Un funcionari, un plec de papers, un segell, i adéu-si-au. Les sensacions posteriors, en canvi, són moltes. Conservaré la meva còpia i la protegiré amb la vida, doncs l'administratiu encarregat de recollir els papers es va fer un embolic en més d'una ocasió, retornant papers que s'havia de quedar o quedant-se l'original d'algun dels documents dels que érem allà fent cua, i no em va inspirar precisament molta confiança. Seguiré amb atenció el càlcul de la mitjana acadèmica, una de les meves grans armes en aquest exàmen, doncs això d'entregar en 4 papers un llistat de les assignatures cursades amb la nota corresponent al costat, esperant que algú amb paciència i encert es posi a fer números, dóna massa marge a la equivocació, em temo que per la banda baixa...

A part d'això, aquesta setmana he descansat tots i cadascun dels dies, llevant-me tard i sortint quasi cada nit, sense grans empatxos, però també amb constància, amb voluntat de posar un punt i seguit en aquest llarg però curt camí. Curiosament, l'atzar ha volgut que aquesta fós la setmana més plujosa del que portem d'any, amb una notable baixada de les temperatures; fer esport a l'aire lliure no és ara tant agradable com era a l'estiu, però això també m'ajuda a comprendre que la tardor ja ha arribat, i amb ella una nova època, de més feina (amb la tercera volta, que començarem dilluns) i possiblement també de més pressió.

I és que la pressió hi juga un paper molt important, en això del MIR. No tant sols la que tu t'hi poses, amb els teus objectius i ambicions, sinó també la inevitable presència de la comparació constant, de la relativització dels teus resultats i del teu rendiment en funció del rendiment dels altres. Els simulacres són, en aquest sentit, la principal eina de mesura; i és que, al fi i al cap, estudiem per fer un exàmen, no per convertir-nos en monjos erudits. I el d'aquesta setmana és un d'aquells que recordaré moltes setmanes.

Vaig començar les vacances amb optimisme, doncs crec haver aguantat bé la segona volta, amb treball intens i constant, productiu, i bons resultats. També hi ajuda el fet que hagin augmentat (una mica) el nombre de places de l'especialitat que més m'agradaria poder fer. Quan això passa, sempre hi ha un simulacre de color rosa encarregat de posar-te altre cop de peus a terra d'una bufetada. I com ho fa? Fàcil. La medicina és molt àmplia, inabarcable.

El resultat és dolent. No molt, enteneume, res de posar-se a plorar. Però talla una tendència, un estat d'ànim, una inèrcia. Quan això passa, reflexiono. Cal fer-ho, per posar les coses al seu lloc i no perdre el seny ni el nord. Cal seguir creient en un mateix, en la validesa del mètode d'estudi. Cal seguir creient en que la constància donarà els seus fruits. I cal ser conscient, alhora, que som dins una mena de joc. El joc consisteix en que l'alumne tingui la permanent sensació que necessita estudiar més, ja que els seus resultats no són prou bons. Aquesta pot ser una realitat o una mentida, en funció dels objectius de cadascú, però costa molt saber en quin dels dos supòsits estem quan l'eina de mesura són uns simulacres hipertrofiats, farcits de preguntes impossibles, que ni amb el llibre davant contestaries. La gràcia, diuen, és que no et confiis, i que el dia del MIR tant sols et trobis mitja dotzena d'aquestes preguntes impossibles, i milloris en confiança i en resultat. No sé si el mètode funciona o no. Suposo que si; res es fa sense motiu. Però el que si us puc assegurar que afegeix un plus d'inseguretat i sufriment als que lluitem per aquest exàmen.

Surts a lluitar en un combat de boxa per a boxejadors de menys de 70 kg, pel qual t'has estat entrenant setmanes senceres, i et trobes un gegant de 2 metres i 140 kg que primer t'acollona, i al final et deix la cara com un mapa, amb ganes de plorar i retirar-te del boxeig per sempre, i dedicar-te a criar conills o a fer ganxet. I és que tu encara no havies entrenat com defensar-te d'un ganxo d'esquerra, i ell et rebenta per aquell costat. La qüestió és que combat rere combat, tu segueixis anant al gimnàs preparant-te, amb molta molta fe, creient en tu mateix. Molt probablement el dia de l'exàmen et trobis davant un contrincant del teu pes, més o menys assequible, al qui poder plantar cara, fent servir si convé els cops bruts que vas aprendre contra el gegant de 140kg.

Tot s'hi val en joc en què de regla tant sols n'hi ha una: "260 preguntes. 5 hores. Un futur en joc. Molta sort."

Fins aviat,

El rovell de l'ou

Hola amics!!

L'estiu ja s'ha acabat per molts, sobretot els que voltaven per aquí a la costa, la majoria dels quals ja són altre cop a casa. Encara queden turistes, es clar, però la cosa va de baixada. Tot i això, els dies encara són prou llargs, i les nits prou agradables com per no resignar-me a donar per perduts els darrers dies d'aquest estiu tant atípic...

La setmana d'Oftalmologia van ser unes petites vacances enmig d'aquest llarg camí. Vaig fer tot el temari, es clar, però era difícil mantenir la mateixa concentració i el mateix ritme d'estudi que havia tingut les setmanes anteriors. És una de les assignatures menys importants al MIR, i això es nota, i molt.

Les coses van cambiar radicalment el dilluns següent quan m'asseia al matí davant del manual de Neurologia. En una setmana, el mateix temps que havia tingut per fer Oftalmo, per exemple, havia de treballar tot el temari d'aquesta llarga i àmpliament preguntada assignatura. La abrumadora quantitat de semiologia i quadres clínics em va desbordar des de bon matí. No portava ni 20 minuts davant els apunts de 1a volta quan vaig adonar-me que no seria capaç d'enllestir la feina ni molt menys... I aixi va ser.

La setmana va ser de les més dures que recordo des que estic preparant el MIR. No em considero ben preparat en Neurologia, sempre he admès que les classes de la carrera van ser-ho tot menys pràctiques i amenes¨. Era la meva oportunitat per millorar els meus coneixements. En aquesta ocasió, però, el planning preparat per CTO era senzillament inassumible. El primer tema, de semiologia i neuroanatomia, que havia de fer en un matí, em va ocupar un dia sencer. El segon tema, de patologia vascular del SNC, m'havia d'ocupar una tarda, i em va ocupar el segon dia sencer. El tercer dia al matí ja portava un retràs irrecuperable. Entenc però, que vaig guanyar qualitat d'estudi: senzillament no era capaç d'estudiar més ràpidament. He d'admetre que a hores d'ara en sé molt més que quan m'hi vaig posar, però em queden un bon grapat de temes que hauré d'estudiar aprofitant alguna de les setmanes que tindrem menys ocupades...

I aquesta setmana passada, Hematologia. A la primera volta, una lectura ràpida poc interessada i una abrumadora classe em van deixar perplex i temerós de cara a aquesta segona volta. Però tot i ser una assignatura complexa i força abstracta, on sovint diagnostiques un hemograma o un grapat de numeros més que a un pacient, us he de reconèixer que anava equivocat. La setmana ha estat altre cop dura, però crec que l'estudi ha donat els seus fruits. Gràcies als apunts de primera volta, crec haver estat capaç de quedar-me amb 4 idees clares per contestar forces preguntes. La classe d'ahir (diumenge!) a CTO va acabar-ho d'arrodonir. No deix de ser una matèria complexa, es clar, però crec haver-hi treballat com havia de fer-ho i n'estic content.

Content d'haver superat la setmana de Neurologia, de la qual sóc conscient que em queda molta feina per fer, i que m'agradaria recordar-ne molt més del que en recordo, i alhora feliç per saber que he invertit la meva tendència negativista envers la Hemato, aquesta setmana agafem el toro per les banyes amb Digestiu i Cirurgia General, una mega-assignatura que ens ocuparà 2 setmanes, amb un manual del gruix d'un dit que fa por. Espero no perdre'm en pàgines i pàgines de detalls innecessaris, i ser capaç de retenir esquemes útils que després pugui aplicar el dia de l'examen.

I és que cada vegada queda menys perquè arribi el Gener. Llegeixo a un bloc que el dia més probable per l'exàmen sigui el proper dia 24 de gener de 2009, pendent de confirmació. I això em fa recordar que no estudio per capritx, sinó per aplicar els coneixements a un exàmen que m'ha d'obrir les portes al meu futur.

És hora d'anar a estudiar. Crec que el punt neuràlgic de la nostra preparació arriba ara, al llarg d'aquest setembre. Cada cop queden menys assignatures, i cada cop també menys simulacres per fer. És hora de mantenir viva la il·lusió i avivar les ganes de treballar.

Fins aviat!

Dues setmanes intenses

Hola, com prova tot?

Aquests darrers dies no he trobat el moment per dedicar a aquest blog; i és que, a part dels problemes tècnics de la connexió a internet, les assignatures que m'han ocupat les darreres dues setmanes han estat veritables ossos. Els dies se m'han fet eterns!

I és que fins fa dues setmanes, les assignatures que havia estudiat havien estat assequibles, rentables, no gaire complicades, amb preguntes raonables i d'una extensió moderada. Però això va canviar el passat dia 4 d'agost. La Ginecologia/Obstetricia em va avisar, des del primer moment, que aquella seria una setmana moolt llarga. Tot i no ser una assignatura que m'entusiasmi gaire, la veritat, no m'esperava que fos tant i tant extensa. El plànning que ens passa l'acadèmia, en el que se'ns proposa un horari diari d'unes 7-8 hores diàries, de dilluns a divendres, amb les hores distribuides entre els diferents apartats segons la seva importància i extensió, va resultar ser, en el meu cas, inassumible. El primer dia, en 3 hores, havia d'enllestir el càncer de mama, el tema més important de l'assignatura, i un dels més preguntats de tot l'exàmen MIR després de l'assaig clínic i la cardiopatia isquèmica. En cauen 3 o 4 preguntes cada any. I jo, al cap de 3 hores, no havia fet ni un terç del tema...

Això, però, no és cap novetat. Al llarg de la carrera, sempre m'ha passat. El meu estudi és força més lent que els dels meus companys, però al fi i al cap sempre m'ha donat molt bons resultats, i vaig decidir-me a no canviar-lo per enfocar l'exàmen MIR. Però aquesta virtud també és un contratemps important quan tens poc temps per preparar una assignatura que és alhora extensa i important. Això es va accentuar dimarts, dimecres i dijous, dies en els quals vaig acumular força tensió, al veure'm incapaç de cobrir tot el temari de forma adequada amb el temps estipulat. Divendres, a les set de la tarda, exhaust després de la primera setmana impossible, m'allunyava del camp de batalla amb 5 temes minoritaris pendents, que potser algun dia podré fullejar...

Dissabte tampoc va ser gaire millor. La majoria dels meus companys i amics havien tingut temps per enllestir el temari, per no dir tots, i, és clar, això no em va fer sentir gaire bé. Si ells havien pogut, perquè jo no? Vaig esforçar en repetir-me una i altra vegada que havia fet el correcte, que havia fet prevaldre la qualitat d'estudi a la velocitat.

Després de la trobada amb els amics, i els inevitables comentaris sobre la setmana, venien les 9 hores de classe de gine i les 2 hores de comentari del simulacre anterior. El comentari del simulacre va ser com sol ser habitualment: entretingut. Vaig treure un bon resultat en aquesta ocasió; tot i així, és increïble adonar-se de la quantitat de punts que hagués pogut rascar de més a més fent raonaments com els que fa el professor, que a primera vista són simples i intuitius, però que després són difícilment reproduïbles.

I finalment la classe de gine, de les més infumables i eternes que recordo des que estic a l'acadèmia. Un autèntic coñazo, si m'accepteu l'acudit dolent. La resident de ginecologia que ens va donar la classe no té, evidentment, cap culpa que l'assignatura sigui tant extensa, ni que les preguntes del MIR sobre ella sovint siguin exòtiques i rebuscades. Però sincerament tampoc va fer cap esforç per fer-nos-ho més lleuger ni per simplificar-nos la matèria. Vam començar el dia pel més "senzill" i amè, la obstetrícia, deixant tota la ginecologia, amb els seus fàrmacs i els seus nombrosos càncers amb els seus respectius TNMs i els seus algoritmes de tractament impossibles pel final del dia, en el que crec que va ser un greu error de planificació de la classe. Vam arribar als temes importants, com el càncer de mama, esgotats i confusos. A més, aleshores és quan te n'adones que aquell TNM que creies que et sabies, no te'l saps tant bé. I et preguntes què en quedarà, de tantes hores d'estudi, el dia del MIR, si ara ja comences a oblidar coses... Vaig procurar parar atenció, pensant perquè estava allí aguantant tantes hores de classe. Però això no va fer que les hores passéssin gaire més depressa...

Aquesta darrera setmana ha tocat estudiar Reumatologia, la assignatura més abstracta i obscura de la medicina, amb malalties curioses de noms impronunciables i manifestacions extravagants; l'assignatura predilecta del Dr. House. Menys preguntada que la gine, però tant o més extensa, el plànning de reumatologia encara era pitjor. Els dos primers dies i mig concentraven els 5 temes més importants de l'assignatura, i temes que havien estat preguntats tant sols 1 o 2 vegades en els darrers 12 anys tenien 2 hores per ells solets el divendres al matí. Així que vaig procurar mentalitzar-me que, en aquesta ocasió, infringiria de forma voluntària l'horari que se'ns proposava, per dedicar més estona a allò que es pregunta més, o que està de moda a l'exàmen, i dedicar 30 minutets als temes que fa anys que no cauen. I així ho vaig fer: l'estudi dels 5 temes més importants em va ocupar quasi 3 dies i mig.

La setmana tampoc va ser fàcil, perquè el temari és dens i complex, amb molts criteris diagnòstics a memoritzar i amb poc espai pel raonament lògic. Les malalties reumatològiques no són deduïbles; cal fer-los una fotografia i recordar-ne els colors més cridaners per no confondre les diferents malalties. Com que anava endarrerit respecte els companys, i temia no poder abarcar-ho tot abans de divendres, aquesta també va ser, per mi, una setmana estressant. Les preguntes dels desgloses, a més, no són gens senzilles, i això no ajuda gaire pujar la moral. Però va arribar divendres, i vaig poder enllestir-la, crec que força decentment.

I aquest dissabte, una altra sessió maratoniana de classes a CTO Barcelona, des de les 9 del mati fins les 21.10h del vespre, amb 7 hores de reumatologia i 4 hores de casos clínics de temàtica variada amb la mateixa professora que ja ens va donar reuma a primera volt. Quina diferència respecte la setmana passada! Tot i ser més espès i quasi tant extens com la gine, les hores no es van fer pas eternes, tot i que sempre costa empènyer les hores quan et passes tot un assolellat dissabte d'agost tancat en una classe, preparant-te per un exàmen que no faràs fins d'aquí sis mesos...

Aquesta setmana la cosa pinta, per sort, força millor. Toca estudiar Oftalmologia, una assignatura molt poc preguntada, amb preguntes sovint reiteratives i senzilles. El mateix plànning recomana concentrar l'estudi en 3 dies i dedicar els altres dos dies a altres tasques. M'hauré de reservar almenys 5 hores per fer el simulacre nº13, si mal no recordo, ja que el cap de setmana que vé l'hem de tenir enllestit per aprofitar-ne la tutoria, que sempre serveix d'alguna cosa. Si tinc temps lliure, de totes maneres, dubto que el dediqui a estudiar, ja que aquestes han estat dues setmanes molt dures i necessito descansar.

I us dic això perquè, després d'oftalmo, vindràn la Neuro i la Hemato, dues assignatures que també són extenses, com la Gine i la Reuma, però en les quals em considero molt menys format i en les que hauré de treballar molt dur per comprendre i memoritzar tot el que cal estudiar. Seràn dues setmanes duríssimes. Espero que, quan acabin, pugui venir aqui a explicar-vos que ha estat dur, que ho he passat malament, però que he pogut empènyer els dies com sigui i que n'he sortit viu. De moment procuraré assaborir aquesta setmana, i vindré diumenge que vé a explicar-vos com afronto d'ànims dues setmanes decissives. Alheshores ja quedarà menys per arribar a port.

Ahir, sortint de Barcelona per la ronda litoral i més tard a l'autopista, a quarts d'onze de la nit, l'eclipsi de lluna damunt del mar. No l'havia sentit anunciar, ja és estrany. Quan arribava a casa després d'haver anat a donar un volt per Reus, cap a la una de la matinada, la lluna ja tornava a ser tota a lloc, il·luminant amb força, entre els núvols alts, la platja de Cambrils, a prop de casa...

Disfruteu de l'estiu, vosaltres que podeu! Fins aviat!

Espelmes al jardí

Hola amics,

Recordo que la darrera vegada que us escrivia ho feia encara ressacós del gran concert d'en Bruce al camp nou. Cada vegada que hi penso estic més convençut que serà un concert que passarà a la història. Si encara no ho heu fet, passegeu pel Youtube per veure algun dels molts videos que hi ha penjats, per sentir cançons com The River, Promised Land o Radio Nowhere.

Per si ho estàs dubtant, si, no he abandonat, estic estudiant pel MIR, tot i que la calor que està fent darrerament no ajuda gens. Quin pal fa estar a casa tancat estudiant amb la xafogor que fa aqui baix, a 150m de la costa, mentre sents passar tot de cotxes carregats amb la música a tot drap que van a la platja. La setmana anterior va tocar estudiar l'assignatura amb més pes de totes, la Epidemiologia. Va ser la setmana més light de les que portem fins ara. Per fer un tema que ocupa un full per davant i per darrera, tenies fins un dia sencer (i és que temes com el d'assaig clínic, per exemple, es pregunten entre 7 i 10 vegades cada any!!). Però, es clar, quan ja t'has llegit tres vegades el mateix paràgraf i has fet quatre vegades els desgloses, arribes a la conclusió que et pendràs la resta del dia lliure. I això que les preguntes no són gaire senzilles... La veritat és que s'agraeix estudiar matèries així. La classe del dissabte, amb el mateix professor que en la primera volta ens va donar estadística, se'm va fer moolt llarga. La major part del temps ens el vam passar fent exercicis per posar en pràctica allò que haviem après. Fins aqui molt bé. Però altre cop, vam tornar a ampliar aspectes molt poc preguntats, malgastant temps i energia, en comptes de seguir donant tombs al que sempre pregunten. Tampoc ajudà molt a fer amena la classe el to d'un professor que, tot i tenir les coses molt clares, sovint es mostra accelerat en els raonaments i les explicacions, i a estones força taxatiu i vacil·lant.

Quan haviem acabat, tocava revisar el simulacre anterior. Segueixo al·lucinat de la capacitat memorística del tio que ens fa aquestes sessions; és una cosa digna de veure, pràcticament indescriptible. El tio entra llençat, embalat, explica les preguntes anul·lades (amb el seu perquè) i les curioses (les que ell treu per deducció, que sovint et fan sentir estúpid), i obre el torn de preguntes. Pregunta-li el que vulguis del simulacre. Ell t'explicarà la resposta correcta, et descartarà les altres, et farà un dibuix a la pissarra amb el diagnòstic diferencial i et parlarà de tres malalties que també comencen per la mateixa lletra i que han caigut fa poc.

Diumenge, el dia del senyor. I aquesta vegada realment va ser-ho. No hi ha res millor que anar invitat a relaxar-se en un Spa. Ni tant sols vaig haver de pagar l'entrada, que és el que més dol en situacions com aquesta. Així que vaig poder relaxar-me del tot; tot i que després vaig haver de fer el dinar. Arròs negre. Algun dia us explicaré com el preparo, queda força bé. I a la tarda, a la platja. Un dia deliciosament poc productiu.

I aquesta setmana, hem canviat radicalment de tema per estudiar dermatologia. Molts temes, alguns dels quals complexos, d'altres directament abstractes, i poques preguntes. Solen preguntar bastant repetitivament, però quan es surten del camí marcat, la pregunta és difícil segur. Hi ha molts temes que fa 10 anys que no cauen, i que evidentment es miren més per sobre que els que han caigut enguany. Tot i haver estat capaç d'abarcar tots els temes, l'estudi ha estat força superficial en molts d'ells, sent conscient que no aprofundeixes per falta de temps i que et poden enxampar aquí i allà si volen. Sort que aquesta assignatura la vam fer a 5è i encara en recordo alguna cosa...

Aquest cap de setmana toca simulacre presencial (en fem un al mes) i a la tarda classe. Res de donar un tomb per Barcelona com vam fer el cap de setmana passat. Amb 30 minuts, vaig descobrir el mercat del Born i els carrerons del voltant, a tocar de la estació de frança, un espai on la barcelona més cosmopolita sembla no haver estat capaç d'engolir encara aquelles casetes baixes i aquelles esglésies que abans es feien prop del mar. Badant badant, una mica més i perdo el tren...

Aprofito les darreres linies per deixar constància en aquesta mena de diari que ahir, dia del meu sant, els amics em van fer una festa sorpresa a casa meva. La familia em tenia enganyat, jo em creia que seria un altre sopar familiar d'aquells que solem fer en ocasions més o menys assenyalades, i més ara que és estiu. Entrava al menjador per saludar a la familia i en comptes de les cares que esperava, hi havia quasi tots els meus amics. Se'm devia quedar una cara de tonto digna de veure, la sorpresa va ser total i absoluta. No recordo que m'ho haguéssin fet mai, això. M'ho vaig passar molt bé. Vaig oblidar-me de tot el tràfec de feina que tinc de dilluns a divendres, i de la resta de problemes. Hi havia espelmes tot voltant el jardí, i el sopar era a la taula de sota la pèrgola. Un sopar familiar més va convertir-se en una festa inolvidable. Quan ets objecte d'una cosa així, et sents realment apreciat. Moltes gràcies!

Un diumenge al vespre

Com prova tot?

La darrera setmana, seguint en aquest inici de la nostra 2a volta a CTO, hem estudiat, si és que se'n pot dir així, otorrino. He procurat seguir amb aquesta rutina auto-imposada que a hores d'ara encara he d'acabar d'assimilar del tot, però no ha estat gens fàcil, i he mostrat signes de deserció pràcticament cada dia. L'especialitat, em sembla que jo us ho vaig dir a primera volta, no em va desagradar durant la carrera, però ara m'hi he repensat una mica. Quina setmana més llarga! I això que no m'ho esperava!

Els temes són llargs, amb racons dificils, que no només cal comprendre sinó a més memoritzar, signes i noms propis per tot arreu, a més de pàgines i pàgines de temari mai preguntat però que si està al manual serà per alguna cosa... me l'estudio?. Per arrodonir-ho, una bona dosi d'oncologia a cada tema, i un grapat de preguntes prou dificils als desgloses. A més de descobrir que aquesta era una assignatura més difícil del que m'esperava (sort que tant sols acostumen a caure 5 preguntes de ORL), aquesta setmana he descobert que estudiar ajuda a respondre forces preguntes, però que també pot dificultar força el raonament lògic i directe d'algunes preguntes que a primera volta semblaven senzilles i que ara no ho són. No t'ha passat mai? Alguna vegada, fent algun simulacre, et trobes alguna pregunta d'un tema del que només recordes la frase clau, i la treus correcta. Però si et saps la matèria, comences a dubtar, sobretot si el que ha posat la pregunta és conscient que t'has empatxat d'ORL la darrera setmana, i és prou viu com per barrejar-te en una pregunta factors de risc i tractaments de malalties diferents, sense res a veure, per veure si et fas un nus. I a vegades te'l fas. I et sents ruc. Però l'estudi del MIR és així, suposo (espero, de fet) que això no només em passi a mi.

La classe del cap de setmana va arrodonir la llaarga setmana que us explico. Definitivament, no m'agraden les classes de 2a volta. El professor obvia o pronuncia rapidíssimament el que vas anotar a primera volta, que es suposa que ja domines, i passa a ampliar detalls que sovint tinc la sensació que no són necessaris; potser convindria més tornar a repassar el que realment pregunten, més que intentar abarcar tanta matèria. Tot i tenir un professor diferent d'ORL que a la 1a volta, us he de dir que tampoc va ser gaire millor. Va venir a explicar-nos ORL, i bé, però fent ben poques referències a les preguntes d'anys anteriors, i sense cap taula diferencial ni regla mnemotècnica de darrera hora per ajudar-nos.

En sortir de classe, vam tombar una estona pel triangle de Plaça Catalunya, una costum ja quasi oblidada els darrers mesos. FNAC i Habitat, essencialment. Però el meu cap era en un altre lloc, i més després d'arribar a casa i veure, entrada la matinada, la crònica del concert del Bruce Springsteen al camp nou de dissabte a la nit. Jo hi aniria l'endemà.

Les entrades les teniem des de fa molt, molt de temps, aconseguides per internet amb la suor de tot un matí davant la pantalla de l'ordinador. Us he de reconèixer que mai he estat un fanàtic de la seva música, però sempre n'he tingut 10 o 12 cançons tombant pel reprodutor, i era una oportunitat única de viure un concert memorable en un lloc especial com és el Camp Nou.

Després de fer cua poc més de 15 minuts, vam entrar al camp nou. Molta gent, i això que tant sols eren les 18.30h de la tarda. L'espera es va fer una mica llarga, assentats sobre el plàstic blau re-escalfat que protegia la gespa de l'estadi. Un enorme escenari dominava des del gol sud del camp. Eren les 22.07h quan, 37 minuts més tard del previst, començava el concert. Vestit com sempre, amb texans ajustats i camisa negra de mànigues arromangades, es va posar el públic a la butxaca en segons. La gent de les graderies era tota dempeus a partir de la tercera cançó. L'estadi corejava les lletres, aplaudia amb força i seguia amb atenció cadascun dels seus moviments. Increïblement còmode amb el directe, es va acostar quasi en cada cançó als que eren més endavant, deixant-se tocar, compartint el micròfon, estirant-s'hi a la vora en més d'una ocasió. Tot i no conèixer alguna de les cançons que va tocar, m'ho vaig passar genial. La pell de gallina. Un gran Bruce Springsteen, enèrgic, incansable, espontani, àgil, emotiu i amb ganes de disfrutar i fer disfrutar, en un concert mític, que segur que recordaré per sempre. Va acabar amb un "Barcelona, us estimem. Sempre us portarem al cor. Tornarem!". Genial.

Jo tornaré a Barcelona dissabte que vé. Segur que amb no tant d'entusiasme. Potser no amb tanta il·lusió. Segur que amb la mateixa esperança. Fins aviat!

Petites vacances i 2a volta

Hola amics/amigues!

Vaig deixar-vos a meitat de juny, escrivint-vos just el dia abans de fer aquell darrer examen i acabar la llicenciatura de Medicina. L'exàmen va ser tant sols això, un exàmen, però la sensació al sortir-ne no va ser la habitual. Les respostes correctes ja estaven penjades, i en pocs menys de tres minuts jo i els meus amics ja sabiem que érem, per fi, metges. Com descriure-ho? Tantes il·lusions, esperances i somnis de 6 llargs i intensos anys quedaren resumits en un instant. Recordo que vaig buscar-la i abraçar-la; també vaig abraçar als amics, mirades de felicitat, crits d'alegria... Una mirada al cel; alguna gota de pluja en un ennuvolat dia de juny. Potser no era tal i com m'ho havia imaginat, però hi havia arribat. Vaig trucar a casa per dir-ho; encara no n'era del tot conscient, ni en sóc ara, i suposo que això és perquè encara no tinc pacients a qui poder ajudar vestit de blanc. Alguns dels companys de carrera, davant la manca de metges, ja treballaran aquest estiu; jo procuro no tenir pressa: crec haver escollit el camí correcte, i no em vindrà pas de 6 mesos més...

Feliç, vaig marxar una setmana de vacances al forn andalús, on vaig sintetitzar força vitamina D (sense cremar-me), vaig intentar (sense èxit) intoxicar-me de gazpacho, i vaig intentar enlentir les hores a ritme de piscina, gimnàs, migdiades, poca feina i molt bona companyia. Sabia que la tornada seria molt molt dura. I va ser-ho. En el llarg trajecte en cotxe de tornada, me n'adonava que la tant desitjada setmana de vacances havia volat, i que enfilava el camí cap a un insuportable estiu de confinament domiciliari per estudiar el MIR.

No sé com descriure la inquietud amb la que vaig viure el dia abans, i el primer dia, del meu estudi en aquesta segona volta. En acabar la 1a volta ens van reunir per explicar-nos que ara la cosa anava de debò, que calia estudiar 7-8 hores cada dia i fer els simulacres de forma seriosa. A la habitació, davant el plec de llibres de CTO, vaig dir-me a mi mateix que el millor que podia fer era prendre-m'ho amb calma, pas a pas, sense empatxos ni abusos. Tot i així, no les tenia totes.

A hores d'ara, una setmana i mitja després d'haver començat aquesta segona volta, les coses ja comencen a anar tal i com desitjava. El pes de la rutina diària cau amb força sobre l'ansietat i la indecisió dels primers dies, i poc a poc, la matèria es va estudiant, uns dies millor i uns altres pitjor, uns dies més intensament i d'altres menys, amb pas lent però segur. La planificació ens vé mig mastegada, ja que ens envien un horari d'estudi de 7h diaris força planificat, tot i que he d'admetre que me la readapto com vull, procurant estudiar-me més allò que han preguntat els darrers 3 anys, que no el que preguntaven fa 10 o 12.

Tot i això, fa calor a fora, i per més que m'hi esforci és inevitable obviar que és estiu. Però això és el que toca ara. La setmana passada vaig estudiar traumatologia, una assignatura no especialment complicada, en la que cal tenir clares tres o quatre coses i moltes nocions de generalitats per treure les preguntes. És ara quan me n'adono que els detallets dels llibres de CTO i els apunts de primera volta que abans em mirava i em feien gràcia ara no tenen cabuda en el meu estudi. Intento copçar la idea i quedar-me amb les nocions bàsiques, perquè em temo que al novembre no recordaré amb tanta precisió tants detallets. En aquest sentit, les classes de 2a volta han seguit just la evolució contraria. Els conceptes clars i bàsics de la 1a volta es donen ara per sabuts, i ens dediquem a ampliar temes i veure'n de poc importants, cosa que no m'acaba de fer el pes. Tot i aixi, sempre he cregut que anar a classe i escoltar segur que és millor que no anar-hi...

I amb la inseguretat del novell que fa ben poc que prepara seriosament el MIR, he arribat a avui, divendres dia 11 de juliol de 2008, un calurós dia aqui prop de la costa, després d'estudiar pediatria en aquesta segona setmana i de fer-me abans d'ahir un bon esguinç al turmell dret que em tindrà una setmana amb crosses i lluny de la refrescant olor de la piscina. Demà classe maratoniana a CTO, de 11h fins les 22.30h. El dissabte, com veieu, tampoc tenim vida. Tant sols el diumenge.

Em pregunto si aquest estiu passarà molt ràpid, si arribaré amb forces a la tardor, i ja no diem a l'hivern, i sobretot, si el que estudio ara em servirà el dia D. Però això també m'ajuda a comprendre que no he deixar de viure el dia a dia i, perquè no, disfrutar tot el que pugui de les estones de descans, dels vespres, dels divendres a la nit i dels diumenges, que al fi i al cap són el meu estiu. Perquè suposo que aquella nit de gener, en sortir de l'exàmen, quan miri enrere, tot m'haurà passat molt depressa, igual que la carrera, i no sabré recordar ni valorar aquestes estones en les que, acalorat davant d'apunts i llibres, passava les tardes d'estiu lluitant per un altre somni.