Espelmes al jardí

Hola amics,

Recordo que la darrera vegada que us escrivia ho feia encara ressacós del gran concert d'en Bruce al camp nou. Cada vegada que hi penso estic més convençut que serà un concert que passarà a la història. Si encara no ho heu fet, passegeu pel Youtube per veure algun dels molts videos que hi ha penjats, per sentir cançons com The River, Promised Land o Radio Nowhere.

Per si ho estàs dubtant, si, no he abandonat, estic estudiant pel MIR, tot i que la calor que està fent darrerament no ajuda gens. Quin pal fa estar a casa tancat estudiant amb la xafogor que fa aqui baix, a 150m de la costa, mentre sents passar tot de cotxes carregats amb la música a tot drap que van a la platja. La setmana anterior va tocar estudiar l'assignatura amb més pes de totes, la Epidemiologia. Va ser la setmana més light de les que portem fins ara. Per fer un tema que ocupa un full per davant i per darrera, tenies fins un dia sencer (i és que temes com el d'assaig clínic, per exemple, es pregunten entre 7 i 10 vegades cada any!!). Però, es clar, quan ja t'has llegit tres vegades el mateix paràgraf i has fet quatre vegades els desgloses, arribes a la conclusió que et pendràs la resta del dia lliure. I això que les preguntes no són gaire senzilles... La veritat és que s'agraeix estudiar matèries així. La classe del dissabte, amb el mateix professor que en la primera volta ens va donar estadística, se'm va fer moolt llarga. La major part del temps ens el vam passar fent exercicis per posar en pràctica allò que haviem après. Fins aqui molt bé. Però altre cop, vam tornar a ampliar aspectes molt poc preguntats, malgastant temps i energia, en comptes de seguir donant tombs al que sempre pregunten. Tampoc ajudà molt a fer amena la classe el to d'un professor que, tot i tenir les coses molt clares, sovint es mostra accelerat en els raonaments i les explicacions, i a estones força taxatiu i vacil·lant.

Quan haviem acabat, tocava revisar el simulacre anterior. Segueixo al·lucinat de la capacitat memorística del tio que ens fa aquestes sessions; és una cosa digna de veure, pràcticament indescriptible. El tio entra llençat, embalat, explica les preguntes anul·lades (amb el seu perquè) i les curioses (les que ell treu per deducció, que sovint et fan sentir estúpid), i obre el torn de preguntes. Pregunta-li el que vulguis del simulacre. Ell t'explicarà la resposta correcta, et descartarà les altres, et farà un dibuix a la pissarra amb el diagnòstic diferencial i et parlarà de tres malalties que també comencen per la mateixa lletra i que han caigut fa poc.

Diumenge, el dia del senyor. I aquesta vegada realment va ser-ho. No hi ha res millor que anar invitat a relaxar-se en un Spa. Ni tant sols vaig haver de pagar l'entrada, que és el que més dol en situacions com aquesta. Així que vaig poder relaxar-me del tot; tot i que després vaig haver de fer el dinar. Arròs negre. Algun dia us explicaré com el preparo, queda força bé. I a la tarda, a la platja. Un dia deliciosament poc productiu.

I aquesta setmana, hem canviat radicalment de tema per estudiar dermatologia. Molts temes, alguns dels quals complexos, d'altres directament abstractes, i poques preguntes. Solen preguntar bastant repetitivament, però quan es surten del camí marcat, la pregunta és difícil segur. Hi ha molts temes que fa 10 anys que no cauen, i que evidentment es miren més per sobre que els que han caigut enguany. Tot i haver estat capaç d'abarcar tots els temes, l'estudi ha estat força superficial en molts d'ells, sent conscient que no aprofundeixes per falta de temps i que et poden enxampar aquí i allà si volen. Sort que aquesta assignatura la vam fer a 5è i encara en recordo alguna cosa...

Aquest cap de setmana toca simulacre presencial (en fem un al mes) i a la tarda classe. Res de donar un tomb per Barcelona com vam fer el cap de setmana passat. Amb 30 minuts, vaig descobrir el mercat del Born i els carrerons del voltant, a tocar de la estació de frança, un espai on la barcelona més cosmopolita sembla no haver estat capaç d'engolir encara aquelles casetes baixes i aquelles esglésies que abans es feien prop del mar. Badant badant, una mica més i perdo el tren...

Aprofito les darreres linies per deixar constància en aquesta mena de diari que ahir, dia del meu sant, els amics em van fer una festa sorpresa a casa meva. La familia em tenia enganyat, jo em creia que seria un altre sopar familiar d'aquells que solem fer en ocasions més o menys assenyalades, i més ara que és estiu. Entrava al menjador per saludar a la familia i en comptes de les cares que esperava, hi havia quasi tots els meus amics. Se'm devia quedar una cara de tonto digna de veure, la sorpresa va ser total i absoluta. No recordo que m'ho haguéssin fet mai, això. M'ho vaig passar molt bé. Vaig oblidar-me de tot el tràfec de feina que tinc de dilluns a divendres, i de la resta de problemes. Hi havia espelmes tot voltant el jardí, i el sopar era a la taula de sota la pèrgola. Un sopar familiar més va convertir-se en una festa inolvidable. Quan ets objecte d'una cosa així, et sents realment apreciat. Moltes gràcies!