Viatge a Itaca

L'hora de la veritat!

2009-01-23T16:35:00.003+01:00

Creia que se'm faria més difícil, però al final ha estat quasi una decisió natural. Passava un minut de les quatre de la tarda d'avui divendres dia 23 de gener de 2009 quan, a 24h de l'inici de l'exàmen MIR, m'he dit a mi mateix que ja n'hi havia prou. I això que aquests dies enrere m'havia fet una llista de coses a les quals volia pegar un cop d'ull ràpid per darrera vegada el darrer dia, però no ha estat així, finalment. He posat punt i final a quasi 7 mesos d'intens estudi fent les assignatures del bloc de miscel·lània, i llegint-me l'examen de l'any passat, el qual hem tingut temps de repassar-lo de dalt a baix 25 vegades al llarg dels darrers 12 mesos.

La veritat és que si fa un temps m'haguéssiu preguntat com m'imaginava que em sentiria el dia abans del MIR us hagués assegurat que increïblement nerviós. I no és pas així. A hores d'ara em sento cansat. Molt cansat. Estic tranquil, en el sentit que sé que m'hi he esforçat moltíssim, i que els resultats que fins ara he obtingut han estat bons. Sóc conscient però, que demà he de ser capaç d'estar concentrat per poder demostrar tot el que he après. I per això necessitaré serenitat i tranquil·litat, un parell de qualitats que demà a les 16h de la tarda aniràn força cares als voltants de la UPF...

L'exàmen de demà no m'espanta, però li tinc molt de respecte. Estic desitjant veure per on em surtiran i què em preguntaran, tot esperant que sigui el més semblant possible al que m'he estudiat, i a la manera com m'ho han preguntat fins ara als 24 simulacres que hem fet a CTO. I si no és així, i si és diferent, i si em trobo amb coses que no he estudiat, confio estar concentrat i poder utilitzar aquest sentit comú MIR acumulat al llarg de tants simulacres impossibles.

A aquestes hores, com veieu, tot són bons auguris. Ara, a casa, a 24h de l'exàmen, confio molt en mi mateix i en les meves possibilitats, perquè sóc conscient de la feinada que he fet i de com m'han anat les coses fins ara. Suposo que demà això no ho veuré pas tant clar, però és inevitable. Això és al que hem vingut a jugar, i ara ja és massa tard per fer-se enrere...

I al sortir, després d'abraçar-me amb els que han aguantat al meu costat tot aquest temps, i sobretot després de veure la felicitat als ulls d'ella, a sopar i a disfrutar de la primera nit de diversió sense res a fer l'endemà al matí en molt molt de temps. I quan el cos se m'adormi al tren a trenc d'alba, tornant cap a casa, i els nervis no em deixin clucar l'ull, desitjaré amb totes les meves forces que, a l'introduïr els meus resultats a l'ordinador aquell mateix matí, la nota que surti a la pantalla reflexi, ni més ni menys, el que m'he esforçat i el que he treballat tot aquest temps. Espero poder somriure i alliberar-me de tanta tensió d'una vegada per totes, i venir aqui a explicar-vos com ha estat el nostre examen MIR.

Molta sort a tots aquells que, com jo, demà lluitareu a mort per un somni.

Fins aviat,

Una nit per somiar

2008-12-31T18:24:00.002+01:00

Vaig dir-vos que totrnaria per aqui almenys un parell de cops abans de l'examen del proper 24 de gener. Començo a complir avui la meva promesa de no deixar de banda aquest racó, en una de les poques estones lliures que aquest impossible repàs final em deix...

Aquesta nit deixo enrere un any que difícilment oblidaré. Ha estat l'any en el que he acabat la carrera, i en el que ho he donat tot, al llarg de 6 mesos, en l'estudi del MIR, però també ha estat l'any en el que he viscut moments irrepetibles al costat dels que aprecio. La nit de la nostra graduació. El viatge de final de carrera a Cuba. Les tardes amb ella, procurant parlar de qualsevol cosa menys del que ens angoixa.

Estic convençut, però, que aquest any que d'aqui a poques hores començarem serà el nostre any. El MIR ja és tant aprop que costa no veure el que hi ha més enllà. Després de tantíssimes hores, després de tantes il·lusions, i alguna que altra decepció, s'acosta la hora de la veritat. A aquestes alçades crec poder-vos dir que no li tinc por. Respecte si, és clar. Però no pas por. Tant sols espero estar concentrat, ser conscient de tot el que he treballat per arribar a aquell moment, i ser capaç de demostrar-ho en cada pregunta, donant-ho tot fins al final. El que queda ara és més aviat qüestió d'actitud i de creure en un mateix que de memoritzar més i més coses.

Ja veieu, que a menys de 4 setmanes de l'examen, un es posa transcendental a la que pot. I és que avui és la nit de cap d'any. Avui és una nit per sortir i disfrutar, desconnectar i agafar aire pels pocs dies que queden, que de ben segur passaràn volant.

Si us he de ser sincer, no recordo quin desig vaig demanar l'any passat mentre m'intentava empassar els 12 grans de raïm. Enguany el desig el tinc molt clar, ara només em falta no atragantar-me amb el raïm o una cosa semblant. Voleu dir que el futur depèn d'aquest gest? No ho crec. Però jo ho intentaré, no fos cas. Qualsevol cosa, perquè la sort es sumi al meu costat en aquest tram final. És l'únic que encara em manca.

Que tingueu un molt bon any 2009. Una abraçada i fins ben aviat!

Recta final

2008-12-11T15:10:00.002+01:00

Aquesta vegada no em repetiré, com en altres ocasions, explicant-vos que el MIR i les seves escasses estones lliures em tenen massa atrapat com per venir a aquest racó tant sovint com havia previst, com desitjaria.

Aquestes darreres setmanes han estat les més dures des que m'hi vaig posar. Les assignatures més importants han anat caient, una rere l'altra, sense quasi temps per respirar. Infeccioses, cardio, pneumo, i ara nefro. Fins i tot quan estàs davant pàgines tant i tant importants costa fer fora el cansament, espolsar la son i oblidar les ganes de sortir i assaborir una mica d'aire fresc...

En aquestes setmanes he anat acumulant temes d'aqui i allà, racons de grans assignatures que no sóc capaç de descartar però a les que tampoc tinc temps per dedicar. El meu estudi lent i pausat, dedicat, fins i tot redundant, ja us vaig dir que tenia els seus avantatges. Serà el moment el que només me'n deix veure els inconvenients. Em conec, i sé que no descansaré tranquil fins haver-los pogut estudiar. En aquest sentit, la setmana anterior a aquesta, on tocava miscel·lània, em va permetre acabar pneumo i fer-li mal a la cardio, però caldrà tornar-hi, com a infeccioses. Aquesta setmana, des de dilluns a la tarda era conscient que no podria acabar nefro. Avui és dijous i ho corroboro.

Potser és aquest un dels aspectes que més m'ha sobtat de la preparació del MIR. Tothom em deia que seria diferent a la carrera, que s'havia acabat això d'estudiar depressa i corrents, a última hora. I jo no ho veig per enlloc. Crec que d'entrada, el plamtejament no és el correcte. No se'ns pot proposar, en un calendari d'estudi, fer les glomerulonefritis en 3h d'una tarda, després d'un matí esgotador de fisiologia renal. Jo no sóc capaç de fer-ho. Tinc la sort, però, de ser-ne conscient des de fa mesos, i jugar amb altres cartes...

Aquesta és, per cert, la darrera assignatura que ens queda per estudiar. Demà a la tarda, quan tanqui el llibre com cada dia, sabré que tant sols queden 6 setmanes per l'exàmen, i que d'ara endavant tant sols tindré la oportunitat de repassar els temes més importants. Saber que queda tant poc m'encoratja a seguir donant la poca energia que em queda a aquestes alçades; el meu objectiu és encara lluny i em crec capaç de donar més, de demostrar allò que he après.

El darrer simulacre que vam fer aquest dissabte a l'acadèmia em va guanyar la partida, i això que ara feia setmanes que no ho feia. Vaig encaixar-ho bé, potser perquè es fa difícil posar-se tanta pressió a sobre. El proper serà millor, penso; a aquestes alçades, sense temps per aprendre gaire més, el millor que puc fer és mirar-me a mi mateix i intentar corregir els meus errors.

A partir d'ara, repàs, tutories i simulacres. Res més. Cel·lebro haver arribat on sóc mantenint la calma, la il·lusió i les ganes de seguir lluitant. L'exàmen és aprop, vindré aquí a escriure almenys un parell de vegades més abans d'entrar a aquella aula, i espero seguir confiant en les meves possibilitats aleshores. I si les forces em fallen, llegiré aquestes paraules, escrites un fred dijous de desembre, quan n'estava fart d'estudiar i només podia pensar en el que vindrà després.

Novembre

2008-11-02T12:04:00.002+01:00

El temps que feia que no venia a aquest racó de pensaments i reflexió és la millor prova que ha arribat la tardor, i amb ella el fred, la pluja, la foscor a les sis de la tarda i la tercera volta a CTO.

De fet és una tercera volta a mitges, i sobretot, amb presses. Un experiment nou d'enguany que prometia força quan ens ho van explicar, però que no fa tanta gràcia quan t'hi has d'enfrontar. De fet nosaltres seguim amb la nostra 2a volta habitual, dedicant-li unes bones 7hores al dia. Aquestes setmanes anteriors hem estudiat Endocrinologia, Psiquiatria, i Estadística, per exemple. El que canvia és que, quan creus que el dia s'ha acabat (són dos quarts de set de la tarda, a fora és fosc, i estàs lògicament cansat) toca treure la pols a assignatures que ja has estudiat, de la mà d'un test de tercera volta que pretén repassar, en forma de preguntes breus, els aspectes més importants dels diferents temes.

Ja us dic que sobre paper la cosa pinta bé. Però la realitat és una altra. El cansament acumulat al llarg de tot el dia fa dificil concentrar-se en el repàs a aquelles hores de la tarda, fet que s'accentua si has de repassar ossos com la Neurologia, per exemple. Es fa estrany adonar-se de la fugacitat dels coneixements que creies haver assolit, i que amb el pas de les setmanes s'han difuminat com si res, llegint amb curiositat moltes coses que et semblen noves però que curiosament han estat escrites i resumides amb la teva lletra, fins i tot subratllades.

La meva moral, però, a aquelles hores de la tarda, ja no està per gaires històries. Ja us comentava feia algunes setmanes que em costa seguir l'apretat ritme d'estudi d'algunes setmanes, sobretot en assignatures importants, perquè sóc conscient que a major velocitat, menor capacitat de retenció d'idees a mitjà termini. Així que quan són les set de la tarda, hi ha més ganes d'acabar que d'altra cosa. Tot i així els meus repassos tampoc s'allarguen tant. Si convé deixo d'estudiar la segona volta abans, a les sis, i repasso una mica fins les vuit, hora màxima tolerable en la que dic prou. I és que podries estar-t'ho mirant i remirant hores i hores, però em convé desconnectar. Quan tota la familia és a casa, preparant el sopar, arriba la meva hora de canviar-me i sortir a la recerca d'activitat física i relacions socials. Això és especialment notable en aquesta època de l'any, quan es fa fosc a les sis de la tarda. A les vuit és negra nit, fa fred, i m'invaeix la sensació d'estar sortint de matinada...

La sensació global, però, és que els dies passen a poc a poc, i les setmanes ho fan volant. Estudiar ja s'ha convertit en una veritable rutina, amb un horari quasi automàtic i natural. Els dissabtes a CTO Barcelona es van esvaïnt i cada cop tenim l'exàmen més aprop. Aquesta setmana vinent, per exemple, es publica la llista provisional d'admesos, un tràmit sincerament poc emocionant, en el que desitjo que no se'm doni cap sorpresa. Ja veurem quina és la informació que publica el Ministerio, tot esperant que no calgui presentar-hi cap reclamació, el que seria una veritable pèrdua de temps.

Així que, com us deia, l'exàmen cada cop és més aprop. Això és així des del dia que vam començar la carrera, ho sé, però la sensació és cada vegada més especial. Ja hi ha moltes assignatures que hem estudiat i repassat, classes que no es repetiràn, simulacres que no tindrem la oportunitat de tornar a repassar. Tot i així, ens queden quatre grans assignatures per fer, que són Cardio, Pneumo, Infeccioses i Nefro, on tinc l'esperança d'esgarrapar els punts que encara em fan falta. Anem pel simulacre número 17, ens en deuen quedar 5 com a molt; és hora d'aprofitar-los per evitar sobresalts el dia de l'exàmen real.

La preparació per l'exàmen MIR no està resultant exactament com m'esperava. Convé estudiar, i molt, i de forma molt estructurada i sistemàtica, per evitar descuidar detalls, i evitar perdre's en informació innecessària. Però alhora és una constant lluita contra els alts-i-baixos d'un mateix i de l'entorn, entre els somnis i la realitat, entre la voluntat i el cansament. Hi ha dies horribles, quan véns d'un simulacre decepcionant, i t'enfrontes amb un temari dens i inabarcable. Et sents incapaç, lluny de la teva meta; creus estar fent quelcom malament, diferent de la resta. Hi ha dies en els que et sents millor, quan véns de simulacres més assequibles, i t'enfrontes a matèries més dèbils. Hi ha dies en els que, esgotat, ho engegaries tot a la merda. Lluitar contra aquesta sensació és dur, però alhora necessari. Cal seguir caminant.

Vindran ara setmanes duríssimes, com aquesta propera, on estudiarem Cardio tot repassant Digestiu. De ben segur que vindràn més simulacres hipertrofiats que em minaran la moral i em tiraran per terra els somnis. Tot i ser-ne conscient i anticipar-ho, sé que això probablement passarà. Però intentarem aguantar el temporal, seguint treballant, i creient que l'esforç del dia a dia donarà els seus fruits. No estic sol fent el camí. I els somnis s'han de perseguir...

Vacances de tardor

2008-09-27T11:41:00.004+02:00

Hola amics,

Des de la darrera vegada que us vaig escriure, el meu camí cap a l'exàmen MIR s'ha dotat de més contingut, i alhora de més realisme. Contemplant fulls i més fulls d'apunts, pàgines i pàgines de manuals, els dies passen i cada cop sóm més aprop.

I és que les dues setmanes anteriors a aquesta, en la que estem de vacances, van ser molt i molt dures. Digestiu és, probablement, l'assignatura més extensa de tot el temari. Dues setmanes d'estudi intensiu i constant no han aconseguit doblegar un manual llarguíssim, ni tampoc adquirir un domini tranquil·litzador en els centenars de preguntes que han caigut dels diferents temes en els últims exàmens MIR. He après a conviure amb la sensació de saber que no puc acabar el temari d'una assignatura, fet del que no estic orgullós, però que és inherent al meu mètode d'estudi; he de guanyar en qualitat i en tranquil·litat el que perdo per altres costats...

Aquesta setmana hem estat de vacances a mitges, preparant els papers per fer la inscripció per l'exàmen i anant-los a entregar a la modesta delegació que el ministeri té a Tarragona. Els papers són, contrariament al que cabia esperar, pocs i fàcils d'aconseguir, sense gaire misteri. El moment de la inscripció no tingué glamour ni racó per les sensacions existencials d'irreversibilitat. Un funcionari, un plec de papers, un segell, i adéu-si-au. Les sensacions posteriors, en canvi, són moltes. Conservaré la meva còpia i la protegiré amb la vida, doncs l'administratiu encarregat de recollir els papers es va fer un embolic en més d'una ocasió, retornant papers que s'havia de quedar o quedant-se l'original d'algun dels documents dels que érem allà fent cua, i no em va inspirar precisament molta confiança. Seguiré amb atenció el càlcul de la mitjana acadèmica, una de les meves grans armes en aquest exàmen, doncs això d'entregar en 4 papers un llistat de les assignatures cursades amb la nota corresponent al costat, esperant que algú amb paciència i encert es posi a fer números, dóna massa marge a la equivocació, em temo que per la banda baixa...

A part d'això, aquesta setmana he descansat tots i cadascun dels dies, llevant-me tard i sortint quasi cada nit, sense grans empatxos, però també amb constància, amb voluntat de posar un punt i seguit en aquest llarg però curt camí. Curiosament, l'atzar ha volgut que aquesta fós la setmana més plujosa del que portem d'any, amb una notable baixada de les temperatures; fer esport a l'aire lliure no és ara tant agradable com era a l'estiu, però això també m'ajuda a comprendre que la tardor ja ha arribat, i amb ella una nova època, de més feina (amb la tercera volta, que començarem dilluns) i possiblement també de més pressió.

I és que la pressió hi juga un paper molt important, en això del MIR. No tant sols la que tu t'hi poses, amb els teus objectius i ambicions, sinó també la inevitable presència de la comparació constant, de la relativització dels teus resultats i del teu rendiment en funció del rendiment dels altres. Els simulacres són, en aquest sentit, la principal eina de mesura; i és que, al fi i al cap, estudiem per fer un exàmen, no per convertir-nos en monjos erudits. I el d'aquesta setmana és un d'aquells que recordaré moltes setmanes.

Vaig començar les vacances amb optimisme, doncs crec haver aguantat bé la segona volta, amb treball intens i constant, productiu, i bons resultats. També hi ajuda el fet que hagin augmentat (una mica) el nombre de places de l'especialitat que més m'agradaria poder fer. Quan això passa, sempre hi ha un simulacre de color rosa encarregat de posar-te altre cop de peus a terra d'una bufetada. I com ho fa? Fàcil. La medicina és molt àmplia, inabarcable.

El resultat és dolent. No molt, enteneume, res de posar-se a plorar. Però talla una tendència, un estat d'ànim, una inèrcia. Quan això passa, reflexiono. Cal fer-ho, per posar les coses al seu lloc i no perdre el seny ni el nord. Cal seguir creient en un mateix, en la validesa del mètode d'estudi. Cal seguir creient en que la constància donarà els seus fruits. I cal ser conscient, alhora, que som dins una mena de joc. El joc consisteix en que l'alumne tingui la permanent sensació que necessita estudiar més, ja que els seus resultats no són prou bons. Aquesta pot ser una realitat o una mentida, en funció dels objectius de cadascú, però costa molt saber en quin dels dos supòsits estem quan l'eina de mesura són uns simulacres hipertrofiats, farcits de preguntes impossibles, que ni amb el llibre davant contestaries. La gràcia, diuen, és que no et confiis, i que el dia del MIR tant sols et trobis mitja dotzena d'aquestes preguntes impossibles, i milloris en confiança i en resultat. No sé si el mètode funciona o no. Suposo que si; res es fa sense motiu. Però el que si us puc assegurar que afegeix un plus d'inseguretat i sufriment als que lluitem per aquest exàmen.

Surts a lluitar en un combat de boxa per a boxejadors de menys de 70 kg, pel qual t'has estat entrenant setmanes senceres, i et trobes un gegant de 2 metres i 140 kg que primer t'acollona, i al final et deix la cara com un mapa, amb ganes de plorar i retirar-te del boxeig per sempre, i dedicar-te a criar conills o a fer ganxet. I és que tu encara no havies entrenat com defensar-te d'un ganxo d'esquerra, i ell et rebenta per aquell costat. La qüestió és que combat rere combat, tu segueixis anant al gimnàs preparant-te, amb molta molta fe, creient en tu mateix. Molt probablement el dia de l'exàmen et trobis davant un contrincant del teu pes, més o menys assequible, al qui poder plantar cara, fent servir si convé els cops bruts que vas aprendre contra el gegant de 140kg.

Tot s'hi val en joc en què de regla tant sols n'hi ha una: "260 preguntes. 5 hores. Un futur en joc. Molta sort."

Fins aviat,

El rovell de l'ou

2008-09-08T15:12:00.002+02:00

Hola amics!!

L'estiu ja s'ha acabat per molts, sobretot els que voltaven per aquí a la costa, la majoria dels quals ja són altre cop a casa. Encara queden turistes, es clar, però la cosa va de baixada. Tot i això, els dies encara són prou llargs, i les nits prou agradables com per no resignar-me a donar per perduts els darrers dies d'aquest estiu tant atípic...

La setmana d'Oftalmologia van ser unes petites vacances enmig d'aquest llarg camí. Vaig fer tot el temari, es clar, però era difícil mantenir la mateixa concentració i el mateix ritme d'estudi que havia tingut les setmanes anteriors. És una de les assignatures menys importants al MIR, i això es nota, i molt.

Les coses van cambiar radicalment el dilluns següent quan m'asseia al matí davant del manual de Neurologia. En una setmana, el mateix temps que havia tingut per fer Oftalmo, per exemple, havia de treballar tot el temari d'aquesta llarga i àmpliament preguntada assignatura. La abrumadora quantitat de semiologia i quadres clínics em va desbordar des de bon matí. No portava ni 20 minuts davant els apunts de 1a volta quan vaig adonar-me que no seria capaç d'enllestir la feina ni molt menys... I aixi va ser.

La setmana va ser de les més dures que recordo des que estic preparant el MIR. No em considero ben preparat en Neurologia, sempre he admès que les classes de la carrera van ser-ho tot menys pràctiques i amenes¨. Era la meva oportunitat per millorar els meus coneixements. En aquesta ocasió, però, el planning preparat per CTO era senzillament inassumible. El primer tema, de semiologia i neuroanatomia, que havia de fer en un matí, em va ocupar un dia sencer. El segon tema, de patologia vascular del SNC, m'havia d'ocupar una tarda, i em va ocupar el segon dia sencer. El tercer dia al matí ja portava un retràs irrecuperable. Entenc però, que vaig guanyar qualitat d'estudi: senzillament no era capaç d'estudiar més ràpidament. He d'admetre que a hores d'ara en sé molt més que quan m'hi vaig posar, però em queden un bon grapat de temes que hauré d'estudiar aprofitant alguna de les setmanes que tindrem menys ocupades...

I aquesta setmana passada, Hematologia. A la primera volta, una lectura ràpida poc interessada i una abrumadora classe em van deixar perplex i temerós de cara a aquesta segona volta. Però tot i ser una assignatura complexa i força abstracta, on sovint diagnostiques un hemograma o un grapat de numeros més que a un pacient, us he de reconèixer que anava equivocat. La setmana ha estat altre cop dura, però crec que l'estudi ha donat els seus fruits. Gràcies als apunts de primera volta, crec haver estat capaç de quedar-me amb 4 idees clares per contestar forces preguntes. La classe d'ahir (diumenge!) a CTO va acabar-ho d'arrodonir. No deix de ser una matèria complexa, es clar, però crec haver-hi treballat com havia de fer-ho i n'estic content.

Content d'haver superat la setmana de Neurologia, de la qual sóc conscient que em queda molta feina per fer, i que m'agradaria recordar-ne molt més del que en recordo, i alhora feliç per saber que he invertit la meva tendència negativista envers la Hemato, aquesta setmana agafem el toro per les banyes amb Digestiu i Cirurgia General, una mega-assignatura que ens ocuparà 2 setmanes, amb un manual del gruix d'un dit que fa por. Espero no perdre'm en pàgines i pàgines de detalls innecessaris, i ser capaç de retenir esquemes útils que després pugui aplicar el dia de l'examen.

I és que cada vegada queda menys perquè arribi el Gener. Llegeixo a un bloc que el dia més probable per l'exàmen sigui el proper dia 24 de gener de 2009, pendent de confirmació. I això em fa recordar que no estudio per capritx, sinó per aplicar els coneixements a un exàmen que m'ha d'obrir les portes al meu futur.

És hora d'anar a estudiar. Crec que el punt neuràlgic de la nostra preparació arriba ara, al llarg d'aquest setembre. Cada cop queden menys assignatures, i cada cop també menys simulacres per fer. És hora de mantenir viva la il·lusió i avivar les ganes de treballar.

Fins aviat!

Dues setmanes intenses

2008-08-17T15:32:00.003+02:00

Hola, com prova tot?

Aquests darrers dies no he trobat el moment per dedicar a aquest blog; i és que, a part dels problemes tècnics de la connexió a internet, les assignatures que m'han ocupat les darreres dues setmanes han estat veritables ossos. Els dies se m'han fet eterns!

I és que fins fa dues setmanes, les assignatures que havia estudiat havien estat assequibles, rentables, no gaire complicades, amb preguntes raonables i d'una extensió moderada. Però això va canviar el passat dia 4 d'agost. La Ginecologia/Obstetricia em va avisar, des del primer moment, que aquella seria una setmana moolt llarga. Tot i no ser una assignatura que m'entusiasmi gaire, la veritat, no m'esperava que fos tant i tant extensa. El plànning que ens passa l'acadèmia, en el que se'ns proposa un horari diari d'unes 7-8 hores diàries, de dilluns a divendres, amb les hores distribuides entre els diferents apartats segons la seva importància i extensió, va resultar ser, en el meu cas, inassumible. El primer dia, en 3 hores, havia d'enllestir el càncer de mama, el tema més important de l'assignatura, i un dels més preguntats de tot l'exàmen MIR després de l'assaig clínic i la cardiopatia isquèmica. En cauen 3 o 4 preguntes cada any. I jo, al cap de 3 hores, no havia fet ni un terç del tema...

Això, però, no és cap novetat. Al llarg de la carrera, sempre m'ha passat. El meu estudi és força més lent que els dels meus companys, però al fi i al cap sempre m'ha donat molt bons resultats, i vaig decidir-me a no canviar-lo per enfocar l'exàmen MIR. Però aquesta virtud també és un contratemps important quan tens poc temps per preparar una assignatura que és alhora extensa i important. Això es va accentuar dimarts, dimecres i dijous, dies en els quals vaig acumular força tensió, al veure'm incapaç de cobrir tot el temari de forma adequada amb el temps estipulat. Divendres, a les set de la tarda, exhaust després de la primera setmana impossible, m'allunyava del camp de batalla amb 5 temes minoritaris pendents, que potser algun dia podré fullejar...

Dissabte tampoc va ser gaire millor. La majoria dels meus companys i amics havien tingut temps per enllestir el temari, per no dir tots, i, és clar, això no em va fer sentir gaire bé. Si ells havien pogut, perquè jo no? Vaig esforçar en repetir-me una i altra vegada que havia fet el correcte, que havia fet prevaldre la qualitat d'estudi a la velocitat.

Després de la trobada amb els amics, i els inevitables comentaris sobre la setmana, venien les 9 hores de classe de gine i les 2 hores de comentari del simulacre anterior. El comentari del simulacre va ser com sol ser habitualment: entretingut. Vaig treure un bon resultat en aquesta ocasió; tot i així, és increïble adonar-se de la quantitat de punts que hagués pogut rascar de més a més fent raonaments com els que fa el professor, que a primera vista són simples i intuitius, però que després són difícilment reproduïbles.

I finalment la classe de gine, de les més infumables i eternes que recordo des que estic a l'acadèmia. Un autèntic coñazo, si m'accepteu l'acudit dolent. La resident de ginecologia que ens va donar la classe no té, evidentment, cap culpa que l'assignatura sigui tant extensa, ni que les preguntes del MIR sobre ella sovint siguin exòtiques i rebuscades. Però sincerament tampoc va fer cap esforç per fer-nos-ho més lleuger ni per simplificar-nos la matèria. Vam començar el dia pel més "senzill" i amè, la obstetrícia, deixant tota la ginecologia, amb els seus fàrmacs i els seus nombrosos càncers amb els seus respectius TNMs i els seus algoritmes de tractament impossibles pel final del dia, en el que crec que va ser un greu error de planificació de la classe. Vam arribar als temes importants, com el càncer de mama, esgotats i confusos. A més, aleshores és quan te n'adones que aquell TNM que creies que et sabies, no te'l saps tant bé. I et preguntes què en quedarà, de tantes hores d'estudi, el dia del MIR, si ara ja comences a oblidar coses... Vaig procurar parar atenció, pensant perquè estava allí aguantant tantes hores de classe. Però això no va fer que les hores passéssin gaire més depressa...

Aquesta darrera setmana ha tocat estudiar Reumatologia, la assignatura més abstracta i obscura de la medicina, amb malalties curioses de noms impronunciables i manifestacions extravagants; l'assignatura predilecta del Dr. House. Menys preguntada que la gine, però tant o més extensa, el plànning de reumatologia encara era pitjor. Els dos primers dies i mig concentraven els 5 temes més importants de l'assignatura, i temes que havien estat preguntats tant sols 1 o 2 vegades en els darrers 12 anys tenien 2 hores per ells solets el divendres al matí. Així que vaig procurar mentalitzar-me que, en aquesta ocasió, infringiria de forma voluntària l'horari que se'ns proposava, per dedicar més estona a allò que es pregunta més, o que està de moda a l'exàmen, i dedicar 30 minutets als temes que fa anys que no cauen. I així ho vaig fer: l'estudi dels 5 temes més importants em va ocupar quasi 3 dies i mig.

La setmana tampoc va ser fàcil, perquè el temari és dens i complex, amb molts criteris diagnòstics a memoritzar i amb poc espai pel raonament lògic. Les malalties reumatològiques no són deduïbles; cal fer-los una fotografia i recordar-ne els colors més cridaners per no confondre les diferents malalties. Com que anava endarrerit respecte els companys, i temia no poder abarcar-ho tot abans de divendres, aquesta també va ser, per mi, una setmana estressant. Les preguntes dels desgloses, a més, no són gens senzilles, i això no ajuda gaire pujar la moral. Però va arribar divendres, i vaig poder enllestir-la, crec que força decentment.

I aquest dissabte, una altra sessió maratoniana de classes a CTO Barcelona, des de les 9 del mati fins les 21.10h del vespre, amb 7 hores de reumatologia i 4 hores de casos clínics de temàtica variada amb la mateixa professora que ja ens va donar reuma a primera volt. Quina diferència respecte la setmana passada! Tot i ser més espès i quasi tant extens com la gine, les hores no es van fer pas eternes, tot i que sempre costa empènyer les hores quan et passes tot un assolellat dissabte d'agost tancat en una classe, preparant-te per un exàmen que no faràs fins d'aquí sis mesos...

Aquesta setmana la cosa pinta, per sort, força millor. Toca estudiar Oftalmologia, una assignatura molt poc preguntada, amb preguntes sovint reiteratives i senzilles. El mateix plànning recomana concentrar l'estudi en 3 dies i dedicar els altres dos dies a altres tasques. M'hauré de reservar almenys 5 hores per fer el simulacre nº13, si mal no recordo, ja que el cap de setmana que vé l'hem de tenir enllestit per aprofitar-ne la tutoria, que sempre serveix d'alguna cosa. Si tinc temps lliure, de totes maneres, dubto que el dediqui a estudiar, ja que aquestes han estat dues setmanes molt dures i necessito descansar.

I us dic això perquè, després d'oftalmo, vindràn la Neuro i la Hemato, dues assignatures que també són extenses, com la Gine i la Reuma, però en les quals em considero molt menys format i en les que hauré de treballar molt dur per comprendre i memoritzar tot el que cal estudiar. Seràn dues setmanes duríssimes. Espero que, quan acabin, pugui venir aqui a explicar-vos que ha estat dur, que ho he passat malament, però que he pogut empènyer els dies com sigui i que n'he sortit viu. De moment procuraré assaborir aquesta setmana, i vindré diumenge que vé a explicar-vos com afronto d'ànims dues setmanes decissives. Alheshores ja quedarà menys per arribar a port.

Ahir, sortint de Barcelona per la ronda litoral i més tard a l'autopista, a quarts d'onze de la nit, l'eclipsi de lluna damunt del mar. No l'havia sentit anunciar, ja és estrany. Quan arribava a casa després d'haver anat a donar un volt per Reus, cap a la una de la matinada, la lluna ja tornava a ser tota a lloc, il·luminant amb força, entre els núvols alts, la platja de Cambrils, a prop de casa...

Disfruteu de l'estiu, vosaltres que podeu! Fins aviat!

Espelmes al jardí

2008-08-01T18:08:00.003+02:00

Hola amics,

Recordo que la darrera vegada que us escrivia ho feia encara ressacós del gran concert d'en Bruce al camp nou. Cada vegada que hi penso estic més convençut que serà un concert que passarà a la història. Si encara no ho heu fet, passegeu pel Youtube per veure algun dels molts videos que hi ha penjats, per sentir cançons com The River, Promised Land o Radio Nowhere.

Per si ho estàs dubtant, si, no he abandonat, estic estudiant pel MIR, tot i que la calor que està fent darrerament no ajuda gens. Quin pal fa estar a casa tancat estudiant amb la xafogor que fa aqui baix, a 150m de la costa, mentre sents passar tot de cotxes carregats amb la música a tot drap que van a la platja. La setmana anterior va tocar estudiar l'assignatura amb més pes de totes, la Epidemiologia. Va ser la setmana més light de les que portem fins ara. Per fer un tema que ocupa un full per davant i per darrera, tenies fins un dia sencer (i és que temes com el d'assaig clínic, per exemple, es pregunten entre 7 i 10 vegades cada any!!). Però, es clar, quan ja t'has llegit tres vegades el mateix paràgraf i has fet quatre vegades els desgloses, arribes a la conclusió que et pendràs la resta del dia lliure. I això que les preguntes no són gaire senzilles... La veritat és que s'agraeix estudiar matèries així. La classe del dissabte, amb el mateix professor que en la primera volta ens va donar estadística, se'm va fer moolt llarga. La major part del temps ens el vam passar fent exercicis per posar en pràctica allò que haviem après. Fins aqui molt bé. Però altre cop, vam tornar a ampliar aspectes molt poc preguntats, malgastant temps i energia, en comptes de seguir donant tombs al que sempre pregunten. Tampoc ajudà molt a fer amena la classe el to d'un professor que, tot i tenir les coses molt clares, sovint es mostra accelerat en els raonaments i les explicacions, i a estones força taxatiu i vacil·lant.

Quan haviem acabat, tocava revisar el simulacre anterior. Segueixo al·lucinat de la capacitat memorística del tio que ens fa aquestes sessions; és una cosa digna de veure, pràcticament indescriptible. El tio entra llençat, embalat, explica les preguntes anul·lades (amb el seu perquè) i les curioses (les que ell treu per deducció, que sovint et fan sentir estúpid), i obre el torn de preguntes. Pregunta-li el que vulguis del simulacre. Ell t'explicarà la resposta correcta, et descartarà les altres, et farà un dibuix a la pissarra amb el diagnòstic diferencial i et parlarà de tres malalties que també comencen per la mateixa lletra i que han caigut fa poc.

Diumenge, el dia del senyor. I aquesta vegada realment va ser-ho. No hi ha res millor que anar invitat a relaxar-se en un Spa. Ni tant sols vaig haver de pagar l'entrada, que és el que més dol en situacions com aquesta. Així que vaig poder relaxar-me del tot; tot i que després vaig haver de fer el dinar. Arròs negre. Algun dia us explicaré com el preparo, queda força bé. I a la tarda, a la platja. Un dia deliciosament poc productiu.

I aquesta setmana, hem canviat radicalment de tema per estudiar dermatologia. Molts temes, alguns dels quals complexos, d'altres directament abstractes, i poques preguntes. Solen preguntar bastant repetitivament, però quan es surten del camí marcat, la pregunta és difícil segur. Hi ha molts temes que fa 10 anys que no cauen, i que evidentment es miren més per sobre que els que han caigut enguany. Tot i haver estat capaç d'abarcar tots els temes, l'estudi ha estat força superficial en molts d'ells, sent conscient que no aprofundeixes per falta de temps i que et poden enxampar aquí i allà si volen. Sort que aquesta assignatura la vam fer a 5è i encara en recordo alguna cosa...

Aquest cap de setmana toca simulacre presencial (en fem un al mes) i a la tarda classe. Res de donar un tomb per Barcelona com vam fer el cap de setmana passat. Amb 30 minuts, vaig descobrir el mercat del Born i els carrerons del voltant, a tocar de la estació de frança, un espai on la barcelona més cosmopolita sembla no haver estat capaç d'engolir encara aquelles casetes baixes i aquelles esglésies que abans es feien prop del mar. Badant badant, una mica més i perdo el tren...

Aprofito les darreres linies per deixar constància en aquesta mena de diari que ahir, dia del meu sant, els amics em van fer una festa sorpresa a casa meva. La familia em tenia enganyat, jo em creia que seria un altre sopar familiar d'aquells que solem fer en ocasions més o menys assenyalades, i més ara que és estiu. Entrava al menjador per saludar a la familia i en comptes de les cares que esperava, hi havia quasi tots els meus amics. Se'm devia quedar una cara de tonto digna de veure, la sorpresa va ser total i absoluta. No recordo que m'ho haguéssin fet mai, això. M'ho vaig passar molt bé. Vaig oblidar-me de tot el tràfec de feina que tinc de dilluns a divendres, i de la resta de problemes. Hi havia espelmes tot voltant el jardí, i el sopar era a la taula de sota la pèrgola. Un sopar familiar més va convertir-se en una festa inolvidable. Quan ets objecte d'una cosa així, et sents realment apreciat. Moltes gràcies!

Un diumenge al vespre

2008-07-21T13:37:00.004+02:00

Com prova tot?

La darrera setmana, seguint en aquest inici de la nostra 2a volta a CTO, hem estudiat, si és que se'n pot dir així, otorrino. He procurat seguir amb aquesta rutina auto-imposada que a hores d'ara encara he d'acabar d'assimilar del tot, però no ha estat gens fàcil, i he mostrat signes de deserció pràcticament cada dia. L'especialitat, em sembla que jo us ho vaig dir a primera volta, no em va desagradar durant la carrera, però ara m'hi he repensat una mica. Quina setmana més llarga! I això que no m'ho esperava!

Els temes són llargs, amb racons dificils, que no només cal comprendre sinó a més memoritzar, signes i noms propis per tot arreu, a més de pàgines i pàgines de temari mai preguntat però que si està al manual serà per alguna cosa... me l'estudio?. Per arrodonir-ho, una bona dosi d'oncologia a cada tema, i un grapat de preguntes prou dificils als desgloses. A més de descobrir que aquesta era una assignatura més difícil del que m'esperava (sort que tant sols acostumen a caure 5 preguntes de ORL), aquesta setmana he descobert que estudiar ajuda a respondre forces preguntes, però que també pot dificultar força el raonament lògic i directe d'algunes preguntes que a primera volta semblaven senzilles i que ara no ho són. No t'ha passat mai? Alguna vegada, fent algun simulacre, et trobes alguna pregunta d'un tema del que només recordes la frase clau, i la treus correcta. Però si et saps la matèria, comences a dubtar, sobretot si el que ha posat la pregunta és conscient que t'has empatxat d'ORL la darrera setmana, i és prou viu com per barrejar-te en una pregunta factors de risc i tractaments de malalties diferents, sense res a veure, per veure si et fas un nus. I a vegades te'l fas. I et sents ruc. Però l'estudi del MIR és així, suposo (espero, de fet) que això no només em passi a mi.

La classe del cap de setmana va arrodonir la llaarga setmana que us explico. Definitivament, no m'agraden les classes de 2a volta. El professor obvia o pronuncia rapidíssimament el que vas anotar a primera volta, que es suposa que ja domines, i passa a ampliar detalls que sovint tinc la sensació que no són necessaris; potser convindria més tornar a repassar el que realment pregunten, més que intentar abarcar tanta matèria. Tot i tenir un professor diferent d'ORL que a la 1a volta, us he de dir que tampoc va ser gaire millor. Va venir a explicar-nos ORL, i bé, però fent ben poques referències a les preguntes d'anys anteriors, i sense cap taula diferencial ni regla mnemotècnica de darrera hora per ajudar-nos.

En sortir de classe, vam tombar una estona pel triangle de Plaça Catalunya, una costum ja quasi oblidada els darrers mesos. FNAC i Habitat, essencialment. Però el meu cap era en un altre lloc, i més després d'arribar a casa i veure, entrada la matinada, la crònica del concert del Bruce Springsteen al camp nou de dissabte a la nit. Jo hi aniria l'endemà.

Les entrades les teniem des de fa molt, molt de temps, aconseguides per internet amb la suor de tot un matí davant la pantalla de l'ordinador. Us he de reconèixer que mai he estat un fanàtic de la seva música, però sempre n'he tingut 10 o 12 cançons tombant pel reprodutor, i era una oportunitat única de viure un concert memorable en un lloc especial com és el Camp Nou.

Després de fer cua poc més de 15 minuts, vam entrar al camp nou. Molta gent, i això que tant sols eren les 18.30h de la tarda. L'espera es va fer una mica llarga, assentats sobre el plàstic blau re-escalfat que protegia la gespa de l'estadi. Un enorme escenari dominava des del gol sud del camp. Eren les 22.07h quan, 37 minuts més tard del previst, començava el concert. Vestit com sempre, amb texans ajustats i camisa negra de mànigues arromangades, es va posar el públic a la butxaca en segons. La gent de les graderies era tota dempeus a partir de la tercera cançó. L'estadi corejava les lletres, aplaudia amb força i seguia amb atenció cadascun dels seus moviments. Increïblement còmode amb el directe, es va acostar quasi en cada cançó als que eren més endavant, deixant-se tocar, compartint el micròfon, estirant-s'hi a la vora en més d'una ocasió. Tot i no conèixer alguna de les cançons que va tocar, m'ho vaig passar genial. La pell de gallina. Un gran Bruce Springsteen, enèrgic, incansable, espontani, àgil, emotiu i amb ganes de disfrutar i fer disfrutar, en un concert mític, que segur que recordaré per sempre. Va acabar amb un "Barcelona, us estimem. Sempre us portarem al cor. Tornarem!". Genial.

Jo tornaré a Barcelona dissabte que vé. Segur que amb no tant d'entusiasme. Potser no amb tanta il·lusió. Segur que amb la mateixa esperança. Fins aviat!

Petites vacances i 2a volta

2008-07-11T19:34:00.004+02:00

Hola amics/amigues!

Vaig deixar-vos a meitat de juny, escrivint-vos just el dia abans de fer aquell darrer examen i acabar la llicenciatura de Medicina. L'exàmen va ser tant sols això, un exàmen, però la sensació al sortir-ne no va ser la habitual. Les respostes correctes ja estaven penjades, i en pocs menys de tres minuts jo i els meus amics ja sabiem que érem, per fi, metges. Com descriure-ho? Tantes il·lusions, esperances i somnis de 6 llargs i intensos anys quedaren resumits en un instant. Recordo que vaig buscar-la i abraçar-la; també vaig abraçar als amics, mirades de felicitat, crits d'alegria... Una mirada al cel; alguna gota de pluja en un ennuvolat dia de juny. Potser no era tal i com m'ho havia imaginat, però hi havia arribat. Vaig trucar a casa per dir-ho; encara no n'era del tot conscient, ni en sóc ara, i suposo que això és perquè encara no tinc pacients a qui poder ajudar vestit de blanc. Alguns dels companys de carrera, davant la manca de metges, ja treballaran aquest estiu; jo procuro no tenir pressa: crec haver escollit el camí correcte, i no em vindrà pas de 6 mesos més...

Feliç, vaig marxar una setmana de vacances al forn andalús, on vaig sintetitzar força vitamina D (sense cremar-me), vaig intentar (sense èxit) intoxicar-me de gazpacho, i vaig intentar enlentir les hores a ritme de piscina, gimnàs, migdiades, poca feina i molt bona companyia. Sabia que la tornada seria molt molt dura. I va ser-ho. En el llarg trajecte en cotxe de tornada, me n'adonava que la tant desitjada setmana de vacances havia volat, i que enfilava el camí cap a un insuportable estiu de confinament domiciliari per estudiar el MIR.

No sé com descriure la inquietud amb la que vaig viure el dia abans, i el primer dia, del meu estudi en aquesta segona volta. En acabar la 1a volta ens van reunir per explicar-nos que ara la cosa anava de debò, que calia estudiar 7-8 hores cada dia i fer els simulacres de forma seriosa. A la habitació, davant el plec de llibres de CTO, vaig dir-me a mi mateix que el millor que podia fer era prendre-m'ho amb calma, pas a pas, sense empatxos ni abusos. Tot i així, no les tenia totes.

A hores d'ara, una setmana i mitja després d'haver començat aquesta segona volta, les coses ja comencen a anar tal i com desitjava. El pes de la rutina diària cau amb força sobre l'ansietat i la indecisió dels primers dies, i poc a poc, la matèria es va estudiant, uns dies millor i uns altres pitjor, uns dies més intensament i d'altres menys, amb pas lent però segur. La planificació ens vé mig mastegada, ja que ens envien un horari d'estudi de 7h diaris força planificat, tot i que he d'admetre que me la readapto com vull, procurant estudiar-me més allò que han preguntat els darrers 3 anys, que no el que preguntaven fa 10 o 12.

Tot i això, fa calor a fora, i per més que m'hi esforci és inevitable obviar que és estiu. Però això és el que toca ara. La setmana passada vaig estudiar traumatologia, una assignatura no especialment complicada, en la que cal tenir clares tres o quatre coses i moltes nocions de generalitats per treure les preguntes. És ara quan me n'adono que els detallets dels llibres de CTO i els apunts de primera volta que abans em mirava i em feien gràcia ara no tenen cabuda en el meu estudi. Intento copçar la idea i quedar-me amb les nocions bàsiques, perquè em temo que al novembre no recordaré amb tanta precisió tants detallets. En aquest sentit, les classes de 2a volta han seguit just la evolució contraria. Els conceptes clars i bàsics de la 1a volta es donen ara per sabuts, i ens dediquem a ampliar temes i veure'n de poc importants, cosa que no m'acaba de fer el pes. Tot i aixi, sempre he cregut que anar a classe i escoltar segur que és millor que no anar-hi...

I amb la inseguretat del novell que fa ben poc que prepara seriosament el MIR, he arribat a avui, divendres dia 11 de juliol de 2008, un calurós dia aqui prop de la costa, després d'estudiar pediatria en aquesta segona setmana i de fer-me abans d'ahir un bon esguinç al turmell dret que em tindrà una setmana amb crosses i lluny de la refrescant olor de la piscina. Demà classe maratoniana a CTO, de 11h fins les 22.30h. El dissabte, com veieu, tampoc tenim vida. Tant sols el diumenge.

Em pregunto si aquest estiu passarà molt ràpid, si arribaré amb forces a la tardor, i ja no diem a l'hivern, i sobretot, si el que estudio ara em servirà el dia D. Però això també m'ajuda a comprendre que no he deixar de viure el dia a dia i, perquè no, disfrutar tot el que pugui de les estones de descans, dels vespres, dels divendres a la nit i dels diumenges, que al fi i al cap són el meu estiu. Perquè suposo que aquella nit de gener, en sortir de l'exàmen, quan miri enrere, tot m'haurà passat molt depressa, igual que la carrera, i no sabré recordar ni valorar aquestes estones en les que, acalorat davant d'apunts i llibres, passava les tardes d'estiu lluitant per un altre somni.

El dia abans que tot canvii

2008-06-15T13:21:00.002+02:00

Hola amics,

Tot i la meva recent promesa de procurar escriure més sovint, una vegada més el dia a dia m'ha fet deixar una mica de banda aquest racó de pensaments i reflexions. El darrer mes ha estat estressant com pocs, i això que no ho semblava. L'emoció d'estar a punt d'acabar una carrera com la de Medicina, després de 6 anys de molts esforços, sembla aturar-se en aquest darrer tram final, en el que els dies (i en ocasions també les nits) es fan lents i pesats. Des que a mitjans de maig vam fer la part pràctica de les proves ACOE, la meva primera volta a CTO ha passat a la història. A la nostra facultat no es cansen de repetir-nos que el resultat d'aquests proves compta, i força, per la valoració final del rotatori medico-quirúrgic, i que fer unes bones ACOEs t'obre les portes a pujar la mitjana acadèmica que, al fi i al cap, és un 25% de la puntuació MIR. Fa anys, però, que es dubta que això sigui aixi. Les proves ACOE, tot i que molt ben organitzades i serioses, em van fer sentir un conillet d'indies, un dummie de proves enmig d'un llarg rosari de bones intencions per part de molts estaments per dotar el MIR d'un futur d'un major realisme, amb un pes apropiat de les aptituds pràctiques que ara no es tenen en compte. No en sabrem el resultat fins a mitjans d'estiu, i a més, per carta.

I en aquest tram final, les 2 assignatures de la carrera, aquelles que ens van explicar en una marató insuportable de classes (fins a 8 hores de classe al dia) entre febrer i març, a mig rotatori, i de les que ara ens n'examinem. Molts som els que creiem que tindria més sentit examinar-se abans d'aquestes matèries, i tenir la opció de fer-ne la recuperacíó al juny. Tal i com està muntat ara, almenys a la nostra facultat, un inoportú suspens al juny t'obliga a anar a la recuperació de setembre, amb tota la pressió de saber que, si no l'aproves, no et podràs examinar del MIR després d'un llarguíssim estiu d'estudi diari. A això, a més, se li afegeix el contratemps que, per alguns, pot suposar no poder treballar aquest estiu de metge...

D'aquests dos exàmens, un ja està fet, i l'altre el tenim demà. És un exàmen d'aquells que no saps per on agafar, que llegeixes més que estudies, que és heterogeni en continguts, en professors i en tipus de preguntes, però que, al fi i al cap, és el darrer. L'últim. El final. Després d'aquest, finalment, serem llicenciats en Medicina i Cirurgia. Serem, al fi i al cap, i encara que l'administració no ens hi consideri, metges.

Aquesta tarda seguiré repassant, com procuro fer sempre abans dels exàmens, però amb una estranya sensació, un pessigolleig especial. Per més que, des del passat octubre, jo i molts dels meus companys i amics estiguem viatjant gregariament a Barcelona cada cap de setmana per saturar-nos d'informació i començar a preperar el MIR, crec que és moment d'aturar-se a reflexionar. No vam entrar en aquesta carrera per fer el MIR, per competir cegament, per donar-ho tot per accedir a una determinada plaça mitjançant un exàmen injust en el que t'ho jugues (quasi) tot en 5 hores. Vam entrar a la carrera per ser metges, malgrat saber que el camí seria llarg i dificil; molts també vam fer-ho per instint de vocació, per il·lusió i per ganes d'ajudar als demés.

El MIR és, en aquest sentit, un mitjà, no l'objectiu. Els objectius són dos: en primer lloc, ser metges. I això no succeirà d'aqui llargs mesos, sinó demà. Això serà demà mateix, a la tarda, després del darrer exàmen, quan publiquin la llista de respostes correctes. Una de les il·lusions més grans de la meva vida serà aleshores una realitat. Seré metge. Encara ara no sóc conscient de la importància de tal moment. El segon objectiu serà poder servir, al llarg dels anys, poder ajudar, poder utilitzar el que ens han ensenyat per millorar la vida dels nostres pacients. Al costat de tanta trascendència, el MIR és un engruna de pa, una pedreta a la sabata, i estic content d'haver sabut deixar-lo de banda en aquest tram final de la carrera.

La propera vegada que us escrigui, si tot va bé demà, jo i molts dels meus companys ja serem metges. Encara ens quedarà molt per aprendre, moltíssim. Però haurem assolit un gran objectiu i n'estarem molt orgullosos. Tardarem uns mesos encara en poder vestir de blanc en un servei d'urgències, però, fins aleshores, i sobretot, des d'aleshores, procurarem no perdre la il·lusió ni la vocació que ens ha permès tirar endavant, malgrat les dificultats.

No hi ha res més bonic que decidir el propi futur, fent realitat un antic somni.

Fins aviat!

53 dies

2008-05-18T20:42:00.010+02:00

Vaig escriure per darrera vegada en aquest blog ara fa exactament 1 mes i 22 dies, a finals del mes de març. Des d'aleshores, us he de ser sincer, no he trobat el moment per tornar a aquest racó a escriure el meu camí cap al MIR. Avui, retrobant una mica la tranquil·litat, em passo per aqui per reprendre el meu relat.I és que en aquests 53 dies, han passat moltes moltes coses...

Quan vaig deixar d'escriure va ser, precisament, perquè la preparació del nostre viatge de final de carrera a Cuba em prenia moltes hores. Finalment tot va sortir magníficament, i vam poder disfrutar d'uns agradables dies passejant pels atrotinats carrers de la històrica i màgica Habana, i descansant a les platges de Varadero. Feia anys que tenia ganes de viatjar a Cuba, i he de dir-vos que no em va decepcionar gens ni mica.

Viatjar a Cuba és com viatjar a un altre planeta. Si s'hi va amb la mentalitat oberta, amb la intenció de copçar la seva manera de ser, de palpar la seva història i, sobretot, de disfrutar de la seva gent i la seva música, és una veritable fàbrica d'imatges inoblidables i sensacions úniques. Els cotxes antics i sorollosos, la olor de benzina, els carrers mal asfaltats, la poca llum al capvespre, l'etern so distant de l'alegre música a qualsevol cantonada, els edificis colonials de fa un segle, la gent abarrotant els carrers, la brisa del malecón, els mojitos, l'encant de la música en directe, la dolça contagiositat de la seva alegria, els paisatges de pinar del rio, l'aroma del tabac artesà, la hospitalitat, els encantadors sopars per quatre duros, les ganes de la gent per conèixer d'on venim i com és casa nostra... I, per si fos poc, amb la companyia dels amics que m'han acompanyat al llarg de tota la carrera.

I, en tornar, la nostra esperada graduació el passat dia 8 de maig. Després d'anys veient-ho des del galliner, comentant la jugada entre els amics, enguany era el nostre torn. Asseguts a platea, amb pantaló fosc, camisa blanca i toga fosca, la cosa canvia i força. L'acte de graduació, com sempre al Teatre Fortuny de Reus, ple de familiars i amics, va ser emotiu i elegant, i també molt especial. Us reconec que em va costar el meu esforç no emocionar-me quan un dels meus millors amics tocava "Que tinguem sort" de Lluis Llach al piano, o quan veia passar una darrera l'altre imatges de la nostra carrera, fotografies de moments fugaços i molt feliços que quasi no recordava.

I és que des de fa poques setmanes, a mi i a molts dels companys de promoció, ens invaeix l'estranya i sobtada sensació que, ara si, això s'acaba. Aquest passat cap de setmana vam fer les proves ACOE, i d'aqui 4 setmanes, quan haguem fet els 2 exàmens que ens queden, la llarga carrera de Medicina s'haurà acabat. Són setmanes d'estudi desmotivat, però també de memòria col·lectiva i corredisses per posar en comú les fotografies i els records d'aquests 6 darrers anys. En alguns casos, amistats recents i volàtils, amb persones que sempre havien estat allà però amb qui no semblava compartir massa cosa més que una aula i un grapat de pràctiques. Serà cert allò que diuen que no es valora el que es té fins que es perd.

I enmig del viatge, la graduació, i les emocions del final de la carrera, l'estudi del MIR ha quedat oblidat. La primera volta que arrancà amb força i ganes a l'octubre s'ha vist en ocasions relegada a un segon pla per èpoques com aquesta en les que tinc masses coses al cap. Ara, amb la perspectiva dels exàmens de juny, la cosa no pinta millor en aquest darrer tram de la 1a volta a CTO. I això que dedicar-li una mica de temps no aniria gens malament, sobretot ara que els simulacres han deixat de ser de fireta i s'han convertit en monstres despiatats que fan sang de la nostra profunda ignorància. El primer simulacre amb mala llet va ser el ETMR 6/07, i aquest darrer cap de setmana ja hem fet el segon, que ja no ens ha agafat tant desprevinguts.

Ara que torno a reprendre el pols de la 1a volta, quan queden 4 setmanes perquè sigui història, també reprenc el fil d'aquest blog, amb la voluntat que segueixi sent el reflex de les meves sensacions en aquest camí que tot just comença a fer pujada. Aquest petit break ha estat, al fi i al cap, les meves vacances d'estiu. Perquè més enllà dels exàmens del juny, la veritable carrera de fons comença el dia 1 de juliol. A partir d'aquell dia el MIR serà, finalment, Ítaca.

Procuraré aprofitar aquestes darreres setmanes per acomiadar-me de molts dels meus companys de carrera a qui segur que trigaré força temps en tornar a veure. M'inquieta més saber, però, què en serà dels veritables amics. La convivència ha fet forts els nostres vincles, però el temps i la distància em fan patir, doncs crec que faran estralls gràcies a les nostres febleses. Seria una llàstima no tenir-los al costat quan segurament més els necessiti. En tot cas, sempre podran, com vosaltres, venir aqui per saber com em sento al llarg del camí, si estic esperançat o desesperat, animat o cansat. Això serà, però, el dia que sapiguen que el seu amic té un blog. Sort que pel camí vaig tallar una rosa, i me l'enduc amb mi...

Una abraçada,

Estadística & Psiquiatria & Sequera

2008-03-28T08:44:00.003+01:00

Això no pot ser. Entre els meus darrers dies de classe de 6è de medicina, les vacances de Setmana Santa, i la preparació del meu proper viatge de final de carrera a Cuba d'aqui poc més de dues setmanes, ara feia ja masses dies que no escrivia al blog.

Han passat moltes coses des d'aquell 7 de març que, si mal no recordo, va ser l'últim dia en el que vaig escriure. El darrer assassinat d'ETA, les eleccions del vot útil, la molt concorreguda setmana santa, el fred i les nevades, la maleïda sequera... També han passat els dies volant pel que fa a la preparació del MIR en aquestes setmanes de 1a volta. Tinc moltes altres coses al cap, i poc temps per dedicar a llegir i resumir les diferents matèries que anem fent els dissabtes. Però això no vol dir que no us en pugui fer aqui cinc cèntims...

El dissabte 8 de març, el dia abans de les eleccions, prometia ser un dia llarg. Vam començar Estadística a les 11h del matí, amb un simpàtic cirurgià vascular (¿?) que dominava molt la matèria. Va recordar-me una mica la classe d'epidemiologia: pocs conceptes, no gaire complicats, però si molt preguntats i repetits al llarg dels anys; altre cop, vaig tenir la sensació d'estar davant una de les matèries veritablement importants pel MIR. Resulta que aquelles 2 o 3 preguntes abstractes sobre el tipus de test a utilitzar en una prova d'hipòtesi segons el tipus de variables (que si chi-quadrat, que si ANOVA, que si T-student...) es resolen facilment amb un breu diagrama de 4 linies. Va ser el mateix professor qui, després de mitja hora de descans, va proseguir amb l'explicació de la medicina preventiva, molt poc preguntada al MIR (1-2 per any), però a la que vam dedicar 2 llargues hores de classe, amb un públic força esgotat d'estadística, i amb ganes d'abreviar i marxar cap a casa, amb un nou simulacre, el cinquè, sota el braç.

Aquella setmana les vaig passar magres per poder fer el simulacre. No vaig tenir altre remei que "partir" les 5h destinades a fer-lo. Així, vaig poder-li dedicar 2.5h dimecres a la tarda i 2.5h dijous a la tarda. Era la primera vegada que ho feia, i tenia por que afectés el resultat final, cosa que ara que ja conec, m'adono que no puc intuir de cap de les maneres. El darrer simulacre que haviem fet, el 4t, el d'enguany, i amb tota la modèstia, he de dir-vos que és el més fàcil de tots els (pocs) que he fet fins ara. Aquest 5è era molt més llarg i difícil. El sector de preguntes de digestiu i cardiologia, extens i complex, va ser la meva particular penitència, a les portes de setmana santa. És en aquestes situacions quan el sentit comú, la capacitat de deducció, i els trucs que t'ensenyen a les tutories, serveixen d'alguna cosa. La devallada de puntuació en aquest 5è simulacre ha estat notable i, tranquil·litzadorament generalitzada.

Aquell dissabte, 15 de març, teniem psiquiatria de 11 a 17.30h. Tot i que és una matèria que he de confessar que no em va agradar gaire durant la carrera, tenia forces ganes de veure com ens l'explicaven a l'acadèmia, ja que és força preguntada (11 aprox) i extensa, i es recolza àmpliament en uns coneixements farmacològics específics que cal aprendre i dominar, ja que sovint es tracta de fàrmacs que no es veuen en cap altre àmbit de la medicina. La classe ens la va donar un resident de psiquiatria molt jove, de Madrid, al que he de reconèixer el mèrit de fer-me amenes i divertides aquelles 6 hores que d'altra manera probablement m'haguessin deixat K.O. Aquesta és una de les matèries on la caricaturització dels pacients és més útil per recordar-ne els trets bàsics. Vam fer poques preguntes tipus MIR, doncs la classe va orbitar principalment al voltant d'una presentació power-point orientada a resumir el manual de psiquiatria que tenim a casa, certament poc pràctic en aquesta ocasió: pàgines i pàgines de text especialment extens, seriós i rigorós, però excessivament detallista, amb pocs quadres de diferencial. Costa trobar referències a preguntes MIR d'anys anteriors, i això certament desorienta i desanima al que té la voluntat de llegir-s'ho. La classe va ajudar a esmenar aquest punt.

La tutoria tipus MIR posterior, va començar amb un repàs de les 10 preguntes anul·lades, comentant-ne el perquè de la seva impugnació, en ocasions ampliant-ne el contingut o corregint-ne alguns errors. Aquell 5è simulacre havia resultat ser el MIR de l'any 2004-2005, el més llarg i, diuen, el més difícil dels darrers 8-10 anys; alhora, era el darrer exàmen MIR real que fariem a l'acadèmia. Va anunciar-nos que, a partir d'ara, els simulacres estarien fets a base d'un sofregit de preguntes dissenyades per CTO, molt semblants a les reals, però de major grau de dificultat, i no tant repetitives en alguns aspectes. Ens preparava, potser, per una caiguda en picat dels nostres ja de per si modestos resultats en propers simulacres? "El dia de l'exàmen MIR rendireu perquè haureu fet abans simulacres difícils amb nosaltres". Amén! "Aquesta setmana santa, no se us acudeixi fer res de feina". Amén!!

I el següent dissabte, "sant", festa.

I demà, dia 29 de març, ens atrevim, per fi, amb la assignatura reina del MIR (amb el permis de la molt més assequible Estadistica&Epidemiologia): Cardiologia, 1a volta, primer assalt. Em va agradar molt durant la carrera, però la cosa pinta força diferent en aquesta ocasió. El manual de l'assignatura recorda més a un fascicle de l'Enciclopedia Catalana que a altra cosa! A veure si a classe som capaços de sintetitzar el més important i sortir amb quatre idees clares, encara que sigui a expenses d'una tarda amb mal de cap...

Fins aviat!!

Endocrino & Injusticia

2008-03-07T15:56:00.006+01:00

Hola amics!

Com portem el fred d'aquests darrers dies? Jo us he d'admetre, tot i córrer el risc de sonar repetitiu, que estic francament sorprès de la feinada que estic tenint aquestes darreres setmanes amb les classes de les últimes assignatures de la carrera. Tenim 4 hores de classe els dilluns i 8 hores de classe els dimarts, els dimecres i els dijous; es tracta, però, de classes farragoses, poc pràctiques, on semblem autòmates copiant el text de les diapositives. Suposo que el nostre temari no és, però, massa diferent al de la resta de facultats a 6è de medicina: Toxicologia, ètica i legal, preventiva i salut pública. La única nota positiva és que repassem una vegada i una altra els conceptes de la epidemiologia que fa unes setmanes ja ens van donar a CTO... potser així no se'ns oblidaràn amb tanta facilitat!! La nota més positiva, però, és que això s'acaba; tots pensem ja en el viatget a Cuba i en l'acte de graduació del proper maig...

Entre tantes i tantes classes, he tingut poques energies per tornar al meu bloc a explicar-vos les meves vivències en la preparació del MIR. I això que aquests darrers dos caps de setmana, hem fet la endocrinologia de la 1a volta (potser un 80% de tot el temari) en un pim pam! Les primeres 5 hores van ser el darrer cap de setmana de febrer, acabant en el nostre cas a les 22.30h de la nit. Em sembla que ja us he comentat en altres ocasions que aquest horari és lamentable. Entenc que a l'academia hi hagi molts estudiants, i que les classes hagin de ser necessàriament llargues, però no entenc la programació d'aquestes. Acabar a les 22.30h de la nit no tant sols implica acabar desconnectant per cansament, sopar malament o anar a dormir tard: als que no som ni vivim a Barcelona ens suposa un greu problema de mobilitat, ja que a aquelles hores no hi ha trens ni autobusos per sortir de la ciutat.

Potser per aquell cansament, per l'impacte que suposa entrar a classe amb llum de dia i sortir-ne quan és negra nit, vaig trobar que la primera classe havia estat densa i farragosa. En aquesta ocasió la professora era una jove resident, rossa i baixeta, que segons sembla treballa en un hospital de Madrid, amb poca habilitat amb el micròfon però amb les idees molt clares. Molta fisiologia bàsica i generalitats, el típic "si això puja això baixa i viceversa". Vam fer poques preguntes, sobretot per falta de temps.

El següent dia va ser força menys traumàtic. En un horari decent, més mentalitzat i preparat que en el dia anterior, vam abordar temes més complexos com els càncers de tiroides o la patologia suprarrenal. Entretenint-se a explicar algunes parts de la matèria, es va endarrerir una mica, i la feinada va ser nostra per fer la diabetis en 20 minuts al final de la classe, amb el temps just per destacar els 4 fàrmacs més importants i remarcar les diferències entre la DM de tipus I i la de tipus II, apurant, això sí, fins el darrer segon.

A casa, amb prou feines he tingut temps de llegir-me la meitat de l'extens llibre d'endocrinologia. El text és espès com el de neurologia, amb masses taules i pocs dibuixos. Abunden els diagnòstics diferencials i, sobretot, es fa palesa la complexitat d'alguns algoritmes diagnòstics i terapèutics, amb multitud de tests d'estimulació que cal saber interpretar per saber si s'està davant d'això o allò altre, i si cal donar un o altre fàrmac, o passar a la cirurgia. A classe vam fer moltes taules resum, però malauradament no he tingut temps de tornar-me-les a mirar ni contrastar-les amb el dens text de la matèria. Així com a epidemiologia us explicava que era freqüent que una frase de 3 linies acumulés fins a 10 preguntes MIR, aquí passa just el contrari: hi ha pàgines senceres de text infumablement detallista sense cap referència a una pregunta MIR dels darrers 12 o 15 anys. Serà clau saber sintetitzar!

Aquesta darrera setmana ha passat volant, com el vent. Ha fet molt de fred, i la neu ha cobert, potser per darrera vegada, el gèlid paissatge del Pirineu. I enmig la monotonia de l'injust bipartidisme de les darreres setmanes, abocats a unes eleccions ja de per si poc il·lusionants, aquest migdia, a Mondragón, un modest cobrador que treballava per les autopistes del gobern basc, que resultava haver estat regidor pel PSE a l'ajuntament del seu poble feia alguns anys, ha estat tirotejat davant de casa seva, quan sortia, sense escorta, acompanyat de la seva dona i la seva filla petita. El cobard pistoler, amb barba postissa i a cara descoberta, li ha engegat tres trets abans de fugir. Segons expliquen alguns testimonis, l'home, ferit de mort, cridava de dolor estès a terra, mentre la seva dona i la seva filla se li abraçaven enmig de plors inconsolables. "Papá, papá!", es sentia cridar.

Quant de dolor per una causa tant inútil. Quina mort, i quin patiment més estèrils i innecessaris. Avui la injusticia, la crueltat i la ràbia tornen a tenir una cara, amb nom i cognoms. Però d'aquí pocs dies, malauradament, el seu nom s'esvairà i serà tant sols un número, una estadística, una línia més en la interminable llista de víctimes d'un conflicte cada vegada més incomprensible i cruel. Ja n'hi ha prou.

You'll never walk alone

2008-02-21T22:25:00.012+01:00

Hola gent, com prova la setmana?

Aquesta setmana, en la línia de les anteriors, moltes hores de classe a la facultat, i poc temps per fer CTO. Bona prova d'això és el que comparteixo amb vosaltres a continuació.

Ahir el Barça encetava les seves peripècies a la fase decisiva de la Champions League amb el partit d'anada de vuitens de final al camp del Celtic de Glasgow, l'equip catòlic per excel·lència del futbol escocès. Un partit pel record, enfront un equip amb molta molta història, amb una afició lleial, en un camp emblemàtic del futbol europeu.

Pocs minuts abans de l'inici del partit, tot el camp es va posar dempeus per, una vegada més, fer esborronar europa sencera amb el famós "You'll never walk alone", l'himne oficial de l'equip, el mateix que també s'escolta a Anfield Road quan juga el Liverpool, equip amb el que estan agermanats. Diu la història que aquesta cançó, escrita l'any 1945 pel musical de Broadway "Carrusel", sonava antigament abans de cada partit a Anfield Road, doncs estava grabada en una vella i atrotinada cinta que algú havia portat dels EEUU. Un dia de partit, la cinta es va entortolligar i la cançó no va sonar, com de costum, abans de la sortida dels jugadors. Va ser aleshores quan el públic, de forma espontània, la va cantar de viva veu. L'estadi va emmudir tot just haver acabat la cançó, poc abans d'esclatar en aplaudiments.

When you walk through a storm

Hold your head up high

And don't be afraid of the dark

At the end of the storm

Is a golden sky

And the sweet silver song of a lark

Walk on through the wind

Walk on through the rain

Though your dreams be tossed and blown

Walk on, walk on

With hope in your heart

And you'll never walk alone

You'll never walk alone

Tota una lliçó de coratge i superació en els moments difícils. No us la tradueixo, perquè crec que perdria sentiment. Us he seleccionat un video de YouTube on podeu veure-la cantar pels fans del Liverpool. Senzillament espectacular.

Una abraçada,

El dia i la nit & Examen MIR 08

2008-02-18T22:00:00.005+01:00

Hola amics,

Com proven aquests dies emboirats i lleugerament plujosos de mitjans de febrer? Quan ja semblava que ens haviem tret l'hivern de sobre, quan ja florien els ametllers i feia bona temperatura a migdia, de sobte torna a fer fresca! Llàstima que de pluja, ben poca, i la poca que cau ho fa arran de costa, on serveix de ben poc. A veure si la situació millora d'aquí uns dies...

El darrer cap de setmana, com ja us havia avançat, tocava fer Epidemiologia i recollir el flamant MIR 2008 en forma de 4t simulacre a CTO Barcelona. Tot just arribar, allí estava, sobre la taula plegable del segon pis que fa de "secretaria". En aquesta ocasió, de color blanc. Tota una ironía, de la manera que va la lliga.

La classe de Epi, altre cop al pis inferior de la UPF, probablement una de les millors des que estic a CTO. Altre cop us seré sincers, i us admetré que no m'havia pogut llegir res de l'assignatura abans del cap de setmana. Però tot i així, les sensacions van ser molt bones. Es tracta d'una de les assignatures claus de l'examen MIR, una de les més preguntades, 23 per any de mitjana. Déu n'hi dó, quasi un 10% de l'examen! Però això contrasta amb el gruix del manual CTO, un dels més breus dels que tenim. I d'aquí neix el concepte més repetit aquesta setmana: Rentabilitat. Una determinada assignatura és rentable al MIR quan, amb uns pocs conceptes ben clars que es poden estudiar en relativament poc temps, pots respondre un gran nombre de preguntes.

Les 5 hores de classe van ser més una pràctica en grup que una lliçó pròpiament dita. A partir del test de classe, vam anar fent exercicis matemàtics i taules de contingència. Els conceptes són ben pocs, però cal tenir-los molt i molt clars, ja que a les preguntes MIR te'ls giren del dret i del revés, la qual cosa implica un treball de comprensió previ important. Als desgloses, però, la majoria de preguntes són repetitives i, per tant, senzilles; a veure si això em serveix d'empenta als propers simulacres!

Aquesta setmana he pogut llegir-me la matèria i païr les preguntes de desgloses, que s'acumulen a dotzenes en els temes de "assaigs al·leatoris" i "tipus d'estudis". El passat divendres vaig fer, en 4h i 40m, l'examen MIR d'enguany, del qual destacaria 3 coses: Molts casos clínics. No excessivament llarg. Lleugerament més fàcil que els 3 anteriors, però amb un grapat de preguntes força abstractes sobre genètica, farmaco, fisiologia, anatomia i temes diversos a partir de la pregunta 220-230 i fins a les preguntes de reserva. Del resultat, no me'n puc queixar. Però el camí a recórrer és moolt llarg; de ben segur que a partir d'ara els simulacres se'ns complicaràn. Benvinguts siguin: millor topar-se ara amb simulacres difícils, que no arribar confiat al dia de l'examen!

I aquest cap de setmana, Immuno i Genètica, l'altra cara de la moneda. De genètica no en vam fer gens ni mica, la vam deixar per la 2a volta. La Immunologia ens la va donar un senyor (valencià?) d'uns 50 anys, força simpàtic i agradable, amb cara de bona persona. Cal valorar-li l'interès en simplificar i orientar pel MIR un temari inabarcable, a mig camí entre la fisiologia i la biologia molecular, distant de l'enfoc clínic pràctic de la resta de matèries. El manual CTO té el doble de pàgines que el de Epi, mentre que en aquest cas només solen apareixer 4-5 preguntes de mitjana cada any. A més, després de repassar el més preguntat els darrers anys, em vaig quedar amb la sensació que, malgrat pogués estudiar-me tot el manual de l'assignatura, el risc de que em preguntin una cosa nova sobre la qual no en tingui ni punyetera idea és altíssim. Si es desvien 2mm de les preguntes habituals, ens enganxen els dits a tots!

Després de les 5 hores d'Immuno, vam tenir tutoria del simulacre. En aquesta ocasió, va ser força més profitós que en la primera ocasió, no sé si perquè ja era la nostra segona tutoria, o perquè es tractava de l'examen MIR immediatament anterior al nostre. El professor va voler destacar-nos les preguntes impugnades i les incongruències dins el propi exàmen (preguntes que en resolen d'altres, sense anar més lluny). No deix de sorprendre'm la lògica que aplica a l'hora de resoldre preguntes sobre les que, a priori, assegura que sense tenir-ne ni punyetera idea es poden resoldre correctament. El problema és que si aquella que diu que és tant fàcil de resoldre l'has fallada tu, et falta poc per sentir-te malament...

El proper cap de setmana, un altre os important: Endocrinologia. Molt temari, forces preguntes. Una mena d'entrenament pel top three que ens espera aquesta primavera: Cardio, Digestiu i Infeccioses. De més verdes en maduren...

Una abraçada,

Personatges bíblics (2a part)

2008-02-09T10:16:00.000+01:00

Hola, com estem?

En el darrer post vaig explicar-vos que haviem fet la primera sessió d'hematologia amb el messíes. Doncs bé, el cap de setmana passat en vam tenir la segona entrega, en aquesta ocasió en hores matinals més decents (deixant el cotxe a casa), i altre cop a l'aula de la planta baixa, just al costat del bar.

Si la matèria de la setmana passada podia ser considerada espessa, m'atreviria a dir que la segona meitat de la hematologia va fregar la consideració d'abstracte. Crec que, per primera vegada des que estic a la CTO, vaig pensar allò de "això m'ho hauré d'estudiar molt seriosament si vull treure'n alguna pregunta". Jo tenia quatre idees més o menys clares dels limfomes abans d'entrar en aquella aula; no puc dir el mateix de quan en vaig sortir, força ennuvolat. Tal i com ja vaig dir en el post anterior, la explícita seguretat en el discurs del professor i els seus esquemes dicotòmics topen amb una audiència una mica desconcertada, abrumada per no saber ben bé amb quina part de les seves explicacions quedar-se. La comprensió de la matèria, segons ell, és la base sense la qual no es pot saber hematologia. Aquesta base, però, és massa àmplia. Això explica que la gent, en sepulcral silenci, apunti cada frase, cada paraula, per tenir ocasió de reflexionar-hi més endavant, quan haguem oblidat les seves clares explicacions i necessitem trobar axiomes pràctics i regles mnemotècniques per enfrontar-nos a la realitat del MIR i resoldre casos clínics numèrics.

Diem que la sensació final és com la d'un text que, sense xifres, t'explica fil per randa i sense cap mena de dubte com resoldre equacions numèriques. Però quan te'n trobes una davant, costa saber a quina part del text fa referència, doncs sovint s'ha de barrejar tot una mica per treure'n la solució. Per postres, aquesta setmana he començat les classes de 6è de medicina, la qual cosa m'ha restat el ja de per si escàs temps que fins ara podia dedicar a llegir alguna cosa de CTO entre setmana. De totes maneres, esperem que en 2a volta sigui diferent. De fet, el professor ens va prometre que després de la base de 1a volta, a la 2a només fariem casos clínics, precisament per posar en pràctica tota aquesta teoria. Que així sigui.

Avui, si no recordo malament (fa dues setmanes que he despistat el calendari que ens van donar, potser millor que avui n'aconsegueixi un altre), avui ens toca epidemiologia i, a més, ens repartiran el 4t simulacre per fer a casa. Segons sembla serà l'exàmen d'enguany. A veure si va millor que l'anterior.

Fins aviat!

Reumato (2a part) & Personatges bíblics (1a part)

2008-01-28T21:20:00.000+01:00

Hola amics,

Us deixava el dissabte passat, amb els companys que feien el MIR en ment. A dia d'avui, una setmana després, pràcticament tots ells ja han corregit l'exàmen, des d'avui fins i tot amb la plantilla oficial del ministerio, i ja tenen una idea força aproximada de com els han anat les coses. Com és natural, totes les acadèmies escombren cap a casa, inclosa la nostra. Els professors de l'acadèmia parlen de que aquest ha estat l'exàmen més fàcil dels darrers 5 o 6 anys, tot i que la sensació de molts dels que l'han fet no és ben bé aquesta. Segurament d'aquí dues setmanes el farem nosaltres, així que ja us en donaré la meva opinió, tot i que ja us puc avançar que fàcil fàcil, segur que a aquestes alçades no és...

Deixarem però de banda a aquests valents, per seguir amb el meu relat habitual de les vivències a la primera volta de CTO. Feia dies que no us escrivia, ho sé. Vam deixar-ho amb la primera classe de reumatologia, oi?

La segona tanda de reumatologia era el dia M, el passat 19 de gener, al mati; per primera vegada, en una aula diferent de l'habitual, a la planta baixa de la UPF, al costat del famós bar que nosaltres malauradament sempre trobem tancat. En aquesta ocasió la segona part de la reumatologia em va agradar força més que la primera. Potser era que ja hi anava més mentalitzat, no ho sé. Suposo que l'horari de mati hi va ajudar força. Mantenir la concentració durant tantes hores suposa més esforç del que sembla, i sempre resulta més fàcil a primera hora que no quan ja és fosc: jo sempre he estat dels que comença a badallar quan només són les nou del vespre... Cal, però, reconèixer l'esforç i la paciència de la professora, que va aguantar estoicament hores i hores de classe sense que decaigués la seva voluntat de fer-nos més fàcil una matèria abstracta per definició.

En acabar la classe de reumatologia, i després de dinar en mitja hora escassa al pati de la UPF (sorprenentment brut de botelles buides d'estrella, com si algú hi hagués anat a fer botellot), vam estrenar unes sessions de "casos clínics" amb la mateixa professora de Reuma. Van ser dos casos, el primer un TEP i el segon un politraumatitzat, en un format més desenfadat i força més interactiu que les classes habituals, sense seguir preguntes tipus test; em va recordar els seminaris de casos clínics que feiem amb el Dr. Castro a la nostra petita facultat. Suposo que la introducció del format "cas clínic" en les preguntes de l'exàmen MIR força a les acadèmies a anar-ne introduint algun que altre al llarg de la preparació per curar-se en salut, no fos cas...

I aquest cap de setmana, el del trist empat a Bilbao, tocava tornar a agafar el cotxe per sotmetre la ment a 5 hores d'intensa hematologia, una assignatura que durant la carrera no semblava difícil, però que va acabar sent-ho, i que a hores d'ara encara ho és més. De professor, el senyor de posat seriós, to solemne i pentinat enrere que ja va venir a la nostra facultat a cantar-nos les virtuts de CTO quan feiem 5è. Tota una institució dins l'acadèmia. De fet, és conegut entre els alumnes de CTO com el messíes, ja que sembla que, gràcies a ell, veus la llum en una matèria gens amena.

Abans de la hemato, però, dues hores de la nostra primera tutoria MIR, un espai de dues hores dedicat a resoldre dubtes sorgits durant la realització o la correcció del simulacre anterior. Com que no hi havia massa cosa a comentar, perquè si no estudies no pots tenir dubtes, el títol de la sessió va ser, més aviat, Com afrontar un exàmen de cinc hores de forma intel·ligent i Tècniques estadístiques basades en exàmens d'anys anteriors aplicades a la resolució de preguntes sobre les que tens dubtes o, senzillament, no en tens ni p*ta idea. I és que, contràriament al que pugueu pensar, algunes preguntes MIR difícils es poden respondre sense saber de què t'estan parlant. Això no és tant senzill com sembla, i a més no fucniona sempre ni molt menys, però una fracció de punt pot marcar diferències en aquesta cursa desigual, i mai se sap.

I després, les 5 hores de classe... La hematologia, tot i que també en part clínica, és la cara més analítica i dicotòmica de la medicina. La majoria de preguntes no presenten casos clínics, sinó hemogrames, percentatges de reticulòcits i de blastes, i cal tenir les idees molt clares per saber situar-te entremig de tantes classificacions artificials i abstractes que, per acabar-ho d'adobar, canvien cada dos o tres anys. L'estil de donar classe del professor era molt particular, presentant quasi totes les malalties en forma de diagrames sovint dicotòmics de diagnòstic diferencial, en un to sorprenentment monòton i serè, increïblement segur del seu discurs, com si l'hagués repetit deu mil vegades, deixant mínim espai al dubte o a l'ambiguitat. Aquest tipus de discurs va provocar-me, en aquell moment, son, molta son; però d'altra banda, va fer possible uns apunts completíssims que de ben segur agraïré el dia que em miri la matèria a fons.

I a les 23h, després de fer cua en un xiringuito de kebabs aprop del carrer de la marina, cotxe i cap al sud. Arribava a casa vora la 1 de la matinada.

La setmana vinent, més hematologia. Més personatges bíblics. Més emocions en aquest llarg camí cap a Ítaca.

Una abraçada,

Oftalmo (& Co) & Aquest dissabte

2008-01-17T16:18:00.000+01:00

Hola gent,

Ara feia uns quants dies que no passava pel blog a escriure-us les meves aventures en la encara incipient primera volta de CTO, en les primeres setmanes d'aquest nou 2008. Vaig escriure fa uns dies per donar ànims a tots aquells que ara estan a menys de 48h de l'exàmen MIR del 2008. Jo havia fet oftalmologia a la CTO just el dia abans, però volia dedicar el meu primer escrit a aquesta colla de valents que ara mateix els deuen tenir "per corbata". Intento no pensar en com em sentiré jo d'aqui tot just un any quan, a aquestes hores, estigui davant el meu propi exàmen després de tantes i tantes hores d'esforç. Nerviós segur. Alleujat? Concentrat? Il·lusionat?

Com us deia, el dia abans d'escriure el meu darrer post varem ser a Barcelona per fer una mica (bastanta) oftalmologia, en la que va ser una de les classes més ensopides del que portem de 1a volta. D'entrada ja vaig començar el dia malament, arribant tard a la seu de CTO. Només entrar i veure tots aquells esquemes de la via visual i el còrtex visual occipital a la pissarra ja vaig pensar que aquell seria un dia dur. A més, no em va quedar més remei que seure en una d'aquelles incòmodes cadires de plàstic amb una petita taula adosada al reposabraç dret (es diu aixi en català?).

El professor va explicar força bé la matèria, esforçant-se per fer-la entenedora i fent èmfasi en el que més pregunten, però no va ser gens amena ni entretinguda, factors d'igual importància en tota classe que superi les 2 hores de durada. Va ser una classe profitosa per una banda, i un conyazo al més pur estil conferència, de l'altre. Per fer justicia direm, però, que el manual d'aquesta assignatura està especialment ben orientat i que resulta molt eficaç per resoldre sense problemes les preguntes dels desglosses i els simulacres. Tot i que mai m'ha apassionat, no sembla que la oftalmologia hagi de ser el nostre gran cavall de batalla...

Això d'oftalmologia va ser, però, fa dos caps de setmana, perquè el cap de setmana passat, tocava fer esport a CTO Barcelona. Com a bons corredors de fons que som, tocava marató CTO, primera edició, amb el primer simulacre live de la 1a volta (de 10.30h a 15.30h) i posteriorment 6 hores de reumatologia per acabar de rematar-nos (de 16h a 22.30h, amb mitja horeta de descans).

En primer lloc, us haig d'admetre que no té res a veure fer els simulacres a casa que fer-ne un a la seu de CTO. Era un simulacre de 1a volta sense més importància, però la gentada, la incomoditat dels bancs, els petits sorolls, etc... van fer d'aquella una experiència totalment diferent a les que havia viscut fins aleshores. A part d'això, crec que el simulacre era més difícil que els dos anteriors, cosa que no em va ajudar a fer-me sentir gaire còmode. Tant de bo el següent em vagi un xic millor. De totes maneres, ara he après a valorar la importància que té no jugar el partit a casa. Caldrà entrenar també aquest aspecte, ja que l'exàmen no el podré fer a la meva habitació, amb la delícia que ma germana petita em vingui a veure cada hora per preguntar-me si ja he acabat els deures i per fi puc anar a jugar amb ella...

De les 6 hores de Reumato, què us n'he de dir que no us pogueu imaginar. Després del simulacre estava fos, i la tarda prometia ser llarga, sobretot quan a la introducció, la pròpia professora ens deia que probablement l'odiariem després del que ens anava a explicar. Els minuts es van fer eterns, però val a dir que ella va fer un gran esforç per transmetre'ns els punts més importants, malgrat ser conscient que s'enfrontava a un públic esgotat, que en la última hora majoritariament no li prestava gaire atenció. Tots tenim un límit. Aquest proper cap de setmana, més reumatologia.

Per cert, que quan éren les 22.30h i sortiem de CTO, sense haver vist pràcticament la llum del sol d'aquell dissabte 12 de gener de 2008, a mi encara em quedava una hora i mitja de cotxe per arribar a casa, d'on havia sortit a les 7.20h del matí. Vaig quedar-me adormit a la 1.30h de la matinada. A un any del MIR, això és força de voluntat i la resta són tonteries.

Per acabar, una vegada més, molts ànims als que fareu l'examen aquest proper dissabte. No desespereu ara que ja sou a tocar del vostre objectiu. Segur que, com deia la cançó, tot anira bé.

Una abraçada,

PD: La imatge de l'encapçalament, la mateixa que podeu trobar a la columna de la dreta d'aquest blog, és la paraula esperança escrita en kanji tradicional japonès (kibou).

Un últim esforç!

2008-01-06T20:54:00.000+01:00

Bon any nou a tots i a totes!

Després d'aquestes assaborides vacances de Nadal, sense exàmens de gener per primera vegada en 6 anys, vull dedicar aquest primer post de l'any 2008 als soferts companys que faran l'exàmen MIR d'aquí tant sols 13 dies. De ben segur aquestes són hores molt dures per tots ells.

Ells veuen, però, la llum al final del túnel, la tenen pràcticament a tocar. Saben que d'aquí 13 dies tot haurà acabat, i que unes bones i merescudes vacances els esperen. Tant de bo l'exàmen faci justícia amb tots ells, i que l'esforç de tantes i tantes hores d'estudi hagi valgut la pena, i els permeti obrir-se camí i lluitar per l'especialitat somiada.

D'aqui dues setmanes, doncs, passarem a ser els següents aspirants, els propers a superar la prova. Tot just acabem de començar a caminar, no veiem cap llum perquè encara no som al tunel. Però portem anys sentint parlar d'aquest tunel, i ara ha arribat el moment d'anar-lo a trobar.

Que aquest poema titulat "If", de Joseph Ruyard Kipling (1907), serveixi per aixecar la moral dels afortunats que, pràcticament sense saber-ho, són a tocar de la victòria després de mesos de dura lluita.

Si pots dur el cap ben posat sobre les espatlles

Quan altres el perden i a més te'n culpen;

Si pots confiar en tu quan tots de tu dubten,

Però tenir compte de llurs dubtes;

Si pots esperar sense que et cansi l'espera,

O suportar calúmnies sense pagar en la mateixa moneda,

O ésser odiat sens donar cabuda a l'odi,

I no per això semblar massa bo o massa savi;

Si pots somiar sense que els teus somnis et dominin;

Si pots pensar sense que els pensaments siguin la teva meta,

Si te les pots veure amb el Triomf i el Desastre

I tractar per igual aqueixos dos farsants;

Si pots tolerar que els brètols

Tergiversin la veritat que has expressat,

I la converteixin en trampa per a babaus,

O veure enrunada l'obra de la teva vida

I ajupir-te i reconstruir-la amb velles eines;

Si pots fer un lligat amb tots els teus guanys

I llençar-los al caprici de l'atzar,

I perdre'ls, i tornar a començar des de zero

Sense que surti ni una queixa dels teus llavis;

Si pots posar al servei dels teus fins cor, entusiasme i fortalesa, fins i tot exhaurits,

I resistir encara que no et quedi res, tret de la Voluntat, que els digui: "Endavant!";

Si pots dirigir-te a les multituds sense perdre la teva virtut,

I alternar amb reis sense perdre la senzillesa;

Si no poden ferir-te amics ni enemics;

Si tots compten amb tu, però no massa;

Si pots omplir l'implacable minut

Amb seixanta segons d'esforç agosarat,

Teva es la Terra i tot allò que hi ha,

I, més encara: seràs home, fill meu.

Una abraçada,

Bones festes i feliç any nou!

2007-12-27T20:36:00.001+01:00

Em despedeixo de vosaltres fins l'any vinent. Tornaré a partir del dia 4 de gener de 2008 per seguir-vos explicant les meves aventures en aquest llarg camí cap al MIR que tot just acabo de començar.

Per aquells que tinguin l'exàmen d'aqui 15 dies, de ben segur que aquestes no seràn precisament les millors vacances de Nadal de la seva vida. Tranquils, que segur que ja heu passat la part més difícil, i sobretot molt ànims, que ja li teniu el peu al coll, d'aqui 2 setmanes sereu lliures!

Aprofito per desitjar-vos a tots i totes una molt bona entrada d'any i un feliç 2008. Aprofiteu per descansar, gaudir del temps lliure i agafar forces, que s'acosta un any que costarà d'oblidar. Un any en el que acabarem el rotatori, anirem a Cuba de viatge de final de carrera, farem la festa de la graduació, per fi serem metges i lluitarem per la plaça somiada fent el que de fet ja fa 6 anys que fem: estudiar.

Una abraçada!!

2n simulacre & Urologia

2007-12-27T19:47:00.001+01:00

Hola a tots!

Sento haver d'acabar l'any amb una setmana de retard en el meu blog, però no he pogut fer-ho d'altra manera. Ara que sembla que ja he paït els galets, el rostit, els turrons i les neules de xocolata, torno per explicar-vos com ha estat la darrera setmana "laborable" de l'any, ja que, ara mateix, estic de vacances per decisió unilateral...

La setmana va començar amb la impressionant ressaca de l'empatx de neurologia de la setmana anterior. Mentre esdevenia conscient que a classe s'havien dit moltes coses, i que no havia tingut temps de llegir-me ni tant sols un 30% del quadern de CTO corresponent, ja tenia sobre la taula la assignatura següent, urologia. El llibre, en tant que prim i lleuger, augurava una setmana una mica més light que la darrera. Però abans calia enfrontar-se amb el segon simulacre de la història, aquest cop d'un color rosa fluix poc motivador.

Abans de començar, rellotge, boligrafs, aigua, un parell de mandarines, paracetamol i amulets a prop. Una inspiració profunda per agafar ànims, i som-hi. M'hi posava a les 15.30, feia un parell de descansos breus entremig, per menjar alguna cosa i passar les respostes, i acabava a les 20.15h aprox, cansat, però amb ganes de saber com m'havia anat. M'havia deixat unes 15 preguntes menys en blanc, i havia forçat la meva capacitat de deduïr més que en l'anterior exàmen, amb l'esperança de rascar algun punt més. A l'introduïr els resultats, em vaig quedar sorprès del salt que havia fet respecte el 1r simulacre. Salt que, per cert, també han fet tots els meus companys, i si fa no fa en la mateixa mesura, tot i que en alguns casos partint de situacions diferents. Conclusió: per haver fet 4 assignatures i haver-nos-les amb prou feines mig-llegit, prou bé!

De totes maneres, em queda la extranya sensació que, pel simple fet de fer simulacres o fer preguntes MIR, en ocasions s'aprèn més que llegint el temari. Cada cop estic més d'acord que, ara, en 1a volta, el més important és fer les preguntes dels desgloses, allà on hi ha les preguntes MIR d'anys anteriors referents a cadascun dels temes de les diferents assignatures. No us recorda el carnet de conduir, això?

I de la urologia, què us n'he de dir... Doncs que, per primera vegada des que estic a la CTO, he tingut la sensació que preparar una assignatura serà senzill i, el que és més important, rentable. Ens ho va fer un noi jove, que va passar per alt les presentacions, i que ens va resumir la matèria força bé, per ordre d'importància i aportant algunes coses que no figuren al manual, fet que no sempre passa i que fa que tinguis la sensació que anar a classe serveix d'alguna cosa. Vam acabar tot el temari, per primera (i crec que última) vegada, vam fer el descans abans d'hora i tot i així vam marxar a casa més aviat del que estava previst. Mai hagués pensat que diria això, però... Visca la Uro! Quina il·lusió que tenia jo per pujar aviat al tren i ser puntual a Reus per veure el partit... Quina llàstima!

He començat aquest post dient-vos que estic de vacances. Ara mateix si, però us mentiria si no us digués que espero poder posar-me una mica al dia durant aquestes llaargues vacances de nadal i final d'any. Passats els compromisos familiars, me'n vaig a esquiar, o almenys a intentar-ho, i no tornaré fins el dia 4 de gener.

Sprint & Neurologia 2a part

2007-12-24T11:45:00.001+01:00

Amb una setmana de retard, torno al blog per explicar-vos com va ser la segona part de les classes de primera volta de neurologia a la CTO. Això va ser el cap de setmana passat, el de la marató de TV3, el de la victòria del Barça a València. En aquella ocasió també serien 6 hores (3+3), però per primera vegada, en un edifici diferent. Dues setmanes abans haviem rebut un mail dient-nos que la classe de neurologia seria a l'edifici que la UPF té annexat a l'estació de França. I així va ser.

Perduts com el primer dia, vam entrar en una mena de sala d'actes de la planta baixa, entrant a mà dreta, just al costat del hall principal. A primera vista semblava que s'estaria prou bé, en aquelles butaques tapissades de color vermell com les dels cinemes. Però escriure 6 hores en una d'aquelles tauletes plegables de plàstic va ser una tortura. Quan portava una hora i mitja ja em feia mal tot! Francament incòmodes, a tota hora millors els bancs de fusta ortopèdics de l'aula de la UPF que haviem tingut fins ara! A més, la calefacció anava a tot drap i estavem tots mig somnolents, sobretot després de dinar; per si fos poc, la pantalla de projecció era petita, quedava lluny, i la pissarra es veia malament. Però un dia és un dia...

La classe va ser, amb diferència, la més dura que portem fins ara. Com que ja haviem fet les generalitats i els ictus, vam abordar temes menys preguntats, però molt diferents entre ells, i les 6 hores se'm van fer eternes, saltant d'un tema a un altre, entre taules de diagnòstics diferencials infumables: un veritable sprint de conceptes i quadres clínics. El professor no va estar tant disposat a la conya ni a l'acudit com el primer dia, però va portar algun video d'algun pacient, cosa que he vist poques vegades des que estudio medicina, i que, a més de distreure'ns breument, també ajuda a centrar-se. Tanta informació en tant poc temps satura a qualsevol, per més interès que s'hi posi. Vaig acabar amb un mal de cap important, bona senyal. He de reconèixer que vaig aprendre menys que el primer dia, però que estic segur que els apunts tard o d'hora em serviran de molt.

M'he descuidat de dir-vos que abans d'entrar, ens van repartir el segon simulacre CTO. N'anem fent un al mes, de moment. Els fem a casa, passem els resultats a un full de paper, que posteriorment ens permet agilitzar la correcció via internet. Just introduits els resultats obtens, al moment, el nombre de preguntes netes (encertades-fallades·0.33); no és fins al cap de dies o setmanes quan saps en quin percentil et trobes, tant dins la teva classe com a nivell estatal.

La pàgina web de l'alumne de CTO és, de moment, molt poc útil. Tenim la majoria de seccions tancades, almenys fins després del 19 de gener, quan els nostres companys d'un any superior faran el MIR. Aleshores, suposadament, tindrem accés a seccions tant anunciades com les tutories dels simulacres, els webcast de les classes, les avaluacions del professorat, els forums de discussió, etc... De moment, la pàgina web només serveix per introduir els simulacres i les autoavaluacions de les assignatures, els resultats comparatius dels quals triguen massa, ja que s'actualitzen moolt lentament. La meva tutora només s'ha posat en contacte amb mi una vegada en quasi 3 mesos. La sensació que tinc fins ara és que anem encaminats, però al fi i al cap, sols. Suposo, i en certa manera espero, que això canvii quan nosaltres passem a ser els protagonistes.

Del partit d'ahir, millor que no en parlem gaire. El Madrid va venir amb els deures fets, molt ben estructurat, amb linies compactes, bones ajudes, jugadors concentrats i letal al contraatac. Els seus centrals van estar molt encertats i casillas va fer un gran partit. El Barça sempre va estar incòmode i nerviós, pressionat, amb molts jugadors poc encertats i massa joc horitzontal. Ens vam acollonir en els seus contraatacs, i ens n'haguessin pogut clavar un parell més. Bojan i iniesta van fer el que van poder, però no es pot jugar 2 contra 11. Ronaldinho, un llaç, i regalat.

Bones festes a tots i totes!!

Fins aviat,

La màgia d'Istambul

2007-12-17T20:27:00.000+01:00

Fa uns dies us vaig deixar sols, entre les linies de més avall, llegint les meves aventures amb la CTO i la meva il·lusió per aprendre una mica més de neurologia. Quant ja han passat uns dies des del meu últim post, torno al meu estimat blog per explicar-vos com han estat aquestes petites vacances a Istambul, en el que sens dubte ha estat la primera desconnexió pre-MIR de la meva vida...

Si us he de ser sincer, quan vam comprar els bitllets d'avió i reservar l'hotel, no en teniem ni idea del calendari de CTO. Tot i aixi, vam creure improbable que el dia 8 de desembre, festiu nacional, tinguessim classe a l'academia. Per sorpresa nostra, pocs dies més tard, just al començament del curs de sisè, ens van donar el calendari... I el dia 8 haviem de ser-hi per fer 4 hores de classe, i per si fos poc, de NEURO! Quina mala sort! Però com que les oportunitats són pels valents, unes setmanes més tard, i suposem que per clamor popular, la classe del dia 8 es va suspendre, i les 4 hores de neuro es van recol·locar en altres caps de setmana, convertint les classes de neuro d'abans i després del pont en veritables ossos.

I nosaltres dos, amb ganes d'aventures, ens llevavem el dia 5 de desembre a les 2 del mati per agafar el vol que ens sortia a les 6 cap a Roma i després cap a Istanbul, on vam arribar a les 13h. Ens va rebre un cel ben ennvuolat, amb una mica de pluja i vent, i amb força més fresca que la que m'esperava, i també un grapat de turcs espavilats amb ganes de fotre el pèl als pobres turistes que arriben d'arreu, perduts i amb ganes d'arribar a l'hotel. Amb algun renec, vam aconseguir esquivar-los, i agafar el modern tramvia que ens duria fins a Sultanahmet, centre històric de la ciutat, on teniem el nostre preciós hotelet.

Istambul és una ciutat emblemàtica, estratègicament situada envoltant el bòsfor, just a la sortida del mar negre, amb un encant difícil de transmetre, en part degut al sorprenent encís dels gegants monuments testimonis de la seva història i la calidesa única de la seva gent. Quan forem a Japó ara fa un any vam descobrir que ens agradava tastar cultures diferents a la nostra. Aquella per nosaltres una excel·lent oportunitat de repetir l'experiència.

I així va ser. Evidentment no podiem deixar de veure emblemes com la impressionant església de Santa Sofia, la preciosa mesquita blava, la sorprenent cisterna, l'immens topkapi, l'opulent Dolmabahçe o la majestuosa torre Galata. Però altre cop vam aconseguir sortir-nos del circuit exclusivament turístic i provar engrunes del seu dia a dia, com la seva fantàstica gastronomia, de la que us destacaria, i molt, el börek de formatge (una delícia salada, a mig camí entre la quiche i el pastis, fet de pasa filo replegada com si fos un milfulls amb una textura entre la pasta i la crèpe, cruixent per dalt i amb un farcit deliciós) i el köfte de xai (pilotes de carn trinxada). A més, vam poder tastar autèntics kebabs, el tè i el cafè tradicionals, entre molts altres plats. Vam surcar les aigües del bòsfor fins el seu mateix inici, on vam pujar fins les ruines d'una antiga fortificació bizantina per veure la majestuosa amplada del Mar Negre, per acabar més tard veient la posta de sol davant del Dolmabahçe en el vaixell de tornada a Istambul. També ens vam atrevir a despullar-nos, envoltar-nos amb una tovallola ben fina, i gaudir d'un peculiar i enèrgic massatge tradicional en un bany turc del segle XVI a Çemberlitas.

I com no podia ser d'altra manera, també ens vam deixar portar per la misteriosa atracció de l'immens Gran Bazar, una espècie de mercadillo de tota la vida però a lo bestia. Els venedors poden arribar a ser molt molt pesats, i a mi, que no m'agrada ni tant sols anar a comprar per Reus, em va suposar un gran esforç procurar no perdre els nervis. Pel que fa al regateig, tranquils, que si mai hi aneu descobrireu que és quelcom que us sortirà de dins, ja que la sensació innata de saber que et volen estafar fa meravelles. Amb una mica d'esforç s'aconsegueixen veritables xollos, sobretot en forma de camises i bolsos d'imitació, que a nosaltres ens han mig resolt el sempre complicat tema dels regals de nadal.

Jo de vosaltres aniria al google i m'espavilaria a provar la primera recepta de börek que us caigui a les mans. Deliciós, exquisit. Com viatjar. Com desconnectar. El dolç aroma de la llibertat, del res a fer, de la passejada sense rumb i del cafè quan et dóna la gana.

Fins la propera!

Por & Neurologia 1a part

2007-11-30T21:19:00.000+01:00

A mi mai m'ha agradat la neurologia.

Després d'una setmana en la que he acabat el meu rotatori pel servei de Pediatria, he arribat a dues conclusions: en primer lloc, que els nens són encantadors, meravellosos, fascinants, des d'un punt de vista tant mèdic com humà, sobretot com més petits són; i en segon lloc que, malgrat això, no crec que estigui fet per ser pediatre. Per arrodonir la setmana, he estat dos dies k.o. per una gastroenteritis vírica de la que us estalviaré els detalls. Efectes col·laterals de la convivència amb tanta canalla, què hi farem.

Entre les bronquitis, l'exposició del final del rotatori i la meva gastroenteritis, he arraconat novament, i a desgana, els llibres de CTO. I això que aquesta setmana calia fer el cor fort, oblidar la derrota moral que vaig patir en ORL de la setmana anterior, i encarar amb moltes moltes ganes la neurologia, una assignatura d'aquelles que poques vegades entra per osmosi. Avui divendres pràcticament no he tingut temps ni de llegir-me les primeres tres pàgines, i demà m'he de llevar vora les 5 del mati per tenir temps d'esmorzar, agafar el cotxe, recollir parents i amics, i anar fins a Barcelona, perquè la classe ens comença a les 8. Si la força de voluntat dongués punts al MIR... Només de pensar el fred que farà demà a aquelles hores del mati...

I pensant, pensant, m'he posat a pensar en la Neurologia, una de les assignatures que més amors i odis desperta, sovint sense terme mig, que a mi mai m'ha fet el pes i que ara mateix veig com una muntanya que he d'escalar, uns 15 punts que hauré de lluitar de valent... I perquè no m'agrada la neurologia? Doncs no sé perquè, aquesta és la qüestió. Mirant-ho fredament, m'hauria d'agradar i molt. Però potser la clau de la qüestió és que ningú me l'ha fet mai atractiva...

És clar que és feina de cadascú descobrir allò que li agrada, però cal admetre que sóm en molts aspectes, sinó quasi bé en tots, àmpliament influenciables per aquells que ens envolten. Com a estudiant, és fàcil que t'agradin aquelles assignatures que, malgrat complexes, són explicades amb lògica i que, com si fossin rondalles, queden retingudes en la memòria quasi sense voler-ho. Sempre duré molt bon record de la nostra facultat, però sempre em quedarà l'espina clavada de saber que la neurologia ens la van explicar malament, que ens la van dibuixar avorrida, monòtona, gens lògica i poc científica, i sóc conscient que això va influïr molt negativament en la meva afinitat envers aquest camp de la medicina.

Tinc davant una oportunitat única de millorar els meus coneixements en neurologia i intentaré no desaprofitar-la, més enllà de procurar encertar més o menys preguntes MIR. Em podrà faltar temps, destresa o habilitat, però no me'n falten pas ganes. Sé que és una assignatura complexa; només demano una nova oportunitat.

I és que a mi sempre m'ha agradat la neurologia.

Una abraçada,