Petites vacances i 2a volta

Hola amics/amigues!

Vaig deixar-vos a meitat de juny, escrivint-vos just el dia abans de fer aquell darrer examen i acabar la llicenciatura de Medicina. L'exàmen va ser tant sols això, un exàmen, però la sensació al sortir-ne no va ser la habitual. Les respostes correctes ja estaven penjades, i en pocs menys de tres minuts jo i els meus amics ja sabiem que érem, per fi, metges. Com descriure-ho? Tantes il·lusions, esperances i somnis de 6 llargs i intensos anys quedaren resumits en un instant. Recordo que vaig buscar-la i abraçar-la; també vaig abraçar als amics, mirades de felicitat, crits d'alegria... Una mirada al cel; alguna gota de pluja en un ennuvolat dia de juny. Potser no era tal i com m'ho havia imaginat, però hi havia arribat. Vaig trucar a casa per dir-ho; encara no n'era del tot conscient, ni en sóc ara, i suposo que això és perquè encara no tinc pacients a qui poder ajudar vestit de blanc. Alguns dels companys de carrera, davant la manca de metges, ja treballaran aquest estiu; jo procuro no tenir pressa: crec haver escollit el camí correcte, i no em vindrà pas de 6 mesos més...

Feliç, vaig marxar una setmana de vacances al forn andalús, on vaig sintetitzar força vitamina D (sense cremar-me), vaig intentar (sense èxit) intoxicar-me de gazpacho, i vaig intentar enlentir les hores a ritme de piscina, gimnàs, migdiades, poca feina i molt bona companyia. Sabia que la tornada seria molt molt dura. I va ser-ho. En el llarg trajecte en cotxe de tornada, me n'adonava que la tant desitjada setmana de vacances havia volat, i que enfilava el camí cap a un insuportable estiu de confinament domiciliari per estudiar el MIR.

No sé com descriure la inquietud amb la que vaig viure el dia abans, i el primer dia, del meu estudi en aquesta segona volta. En acabar la 1a volta ens van reunir per explicar-nos que ara la cosa anava de debò, que calia estudiar 7-8 hores cada dia i fer els simulacres de forma seriosa. A la habitació, davant el plec de llibres de CTO, vaig dir-me a mi mateix que el millor que podia fer era prendre-m'ho amb calma, pas a pas, sense empatxos ni abusos. Tot i així, no les tenia totes.

A hores d'ara, una setmana i mitja després d'haver començat aquesta segona volta, les coses ja comencen a anar tal i com desitjava. El pes de la rutina diària cau amb força sobre l'ansietat i la indecisió dels primers dies, i poc a poc, la matèria es va estudiant, uns dies millor i uns altres pitjor, uns dies més intensament i d'altres menys, amb pas lent però segur. La planificació ens vé mig mastegada, ja que ens envien un horari d'estudi de 7h diaris força planificat, tot i que he d'admetre que me la readapto com vull, procurant estudiar-me més allò que han preguntat els darrers 3 anys, que no el que preguntaven fa 10 o 12.

Tot i això, fa calor a fora, i per més que m'hi esforci és inevitable obviar que és estiu. Però això és el que toca ara. La setmana passada vaig estudiar traumatologia, una assignatura no especialment complicada, en la que cal tenir clares tres o quatre coses i moltes nocions de generalitats per treure les preguntes. És ara quan me n'adono que els detallets dels llibres de CTO i els apunts de primera volta que abans em mirava i em feien gràcia ara no tenen cabuda en el meu estudi. Intento copçar la idea i quedar-me amb les nocions bàsiques, perquè em temo que al novembre no recordaré amb tanta precisió tants detallets. En aquest sentit, les classes de 2a volta han seguit just la evolució contraria. Els conceptes clars i bàsics de la 1a volta es donen ara per sabuts, i ens dediquem a ampliar temes i veure'n de poc importants, cosa que no m'acaba de fer el pes. Tot i aixi, sempre he cregut que anar a classe i escoltar segur que és millor que no anar-hi...

I amb la inseguretat del novell que fa ben poc que prepara seriosament el MIR, he arribat a avui, divendres dia 11 de juliol de 2008, un calurós dia aqui prop de la costa, després d'estudiar pediatria en aquesta segona setmana i de fer-me abans d'ahir un bon esguinç al turmell dret que em tindrà una setmana amb crosses i lluny de la refrescant olor de la piscina. Demà classe maratoniana a CTO, de 11h fins les 22.30h. El dissabte, com veieu, tampoc tenim vida. Tant sols el diumenge.

Em pregunto si aquest estiu passarà molt ràpid, si arribaré amb forces a la tardor, i ja no diem a l'hivern, i sobretot, si el que estudio ara em servirà el dia D. Però això també m'ajuda a comprendre que no he deixar de viure el dia a dia i, perquè no, disfrutar tot el que pugui de les estones de descans, dels vespres, dels divendres a la nit i dels diumenges, que al fi i al cap són el meu estiu. Perquè suposo que aquella nit de gener, en sortir de l'exàmen, quan miri enrere, tot m'haurà passat molt depressa, igual que la carrera, i no sabré recordar ni valorar aquestes estones en les que, acalorat davant d'apunts i llibres, passava les tardes d'estiu lluitant per un altre somni.